Trencar el sac i arreglar-lo

- Il·lustreu-me, doncs, senyor polític, de com serà el camí de sacrificis i de penúries. Quin és el futur que ens espera i per quins set sous hem de ser valents i seguir la disciplina que ens enfonsa cada dia més en aquest desànim.
- Crec que ha quedat ben clar. L'esforç el fem tots plegats per aquest país. Tots ens l'estimem i tots el volem treure de la misèria en que l'hem posat entre tots.
- Disculpi si el molesto amb aquesta afirmació, però m'ha semblat entendre que ens ficava a tots en un mateix sac, el que s'ha trencat i ara cosim uns quants, i sempre m'ha semblat -ja m'ho va semblar abans- que ens el miràvem des de sota i ja vèiem que aquell sac no aguantava el pes de tants peixos grossos com s'hi anaven encabint. És, per ventura, que ens hi vareu veure entrar algun dia? O potser ens hi heu fet entrar quan el forat ja regalimava?
- Li concediré que potser no hi eren, al sac, però bé els vaig veure clavant-hi les urpes per escalar-lo i potser va ser aquest el motiu que el va esfilagarsar.
- Sí que sentíem veus que, des de dins, ens comminaven a clavar-hi les urpes. També ens deien que allà hi cabiem tots, que el sac era prou fort per encabir-hi tothom que hi volgués entrar. Ara, però, no veig cap d'aquests capitostos sargint el forat. Més bé els veig aguantant-se les butxaques (que es segueixen omplint a cor què vols) amb una mà i l'altra ben fermada a la boca del sac, proferint injúries a tort i a dret i acuitant-nos a moure més ràpid les agulles. Fins es creuen amb l'autoritat d'explicar-nos com es fa un bon sargit per tal que la tela no es torni a trencar. Tant que es vantaven de la tela irrompible, no sé si ens els hem de creure, ara.
- No va ser pas per la mala qualitat del sac, que es va trencar, sinó perquè no tothom qui hi va entrar era destre a moure-s'hi, com tampoc tothom que intentava escalar-lo sabia com fer-ho per no danyar-ne la fibra.
- Deixaré el dubte de si era el millor sac, com també obviaré el fet que hi deixessiu entrar aquells maldestres. I ara, si us plau, responeu-me: com és que el sac el sargim els que no hi hem entrat mai?
- Perquè és entre tots que en farem un de més fort on hi capiguem junts i que sigui prou resistent per aguantar-nos-hi. Veureu, quan us hi deix... quan l'acabem entre tots, que el cul serà un lloc brillant, net i polit i serà resistent als vostres peus i restirà perfectament el pes dels que tingueu al damunt.
- No goso preguntar per què ens adjudiqueu el cul i no pas la boca del sac.
- Temo que no us agradarà la resposta.
- Ja. I de canviar de sac...
- D'això, estimat, en diem idees antisistema: ni parlar-ne, és clar.
- No, és clar. I que baixessin aquí per discutir-ho tots plegats?
- Fa estona que no el veig sargir.
- Té raó, senyor.

TN (aprox.)

"Els paràsits de la societat vinguts d'arreu ocupen els carrers de la ciutat, en aquests moments, reclamant seguir vivint dels nostres impostos i el nostre esforç. Davant dels nostres nassos, proclamen el seu dret a ser atesos als hospitals que paguem amb els nostres impostos, que l'Estat els subvencioni els medicaments que als seus països ni tan sols arriben. La policia democràtica s'ha desplegat per evitar que causin danys majors a comerços i ciutadans de bé.

Seguint amb l'escòria del món, a la República Bananera de l'Àfrica Centre-Occidental, la guerrilla rebel ha recuperat el control de les estratègiques mines i, en declaracions del seu líder, ha assegurat que la zona està pacificada i que garantirà el retorn dels milers de desplaçats, i que es normalitzarà en breu el comerç de minerals, principal font d'ingressos de la zona, amb les grans companyies internacionals.

I en un altre ordre de coses, aquests dies se celebra, a la nostra pacífica i avançada ciutat occidental, el congrés internacional de noves tecnologies on s'ha presentat l'última generació de processadors, més eficients gràcies a l'avenç en l'investigació sobre minerals. Les companyies del sector esperen augmentar els seus beneficis el proper curs.

I el govern ha informat que, per fer front a l'evasió d'impostos per part de les grans fortunes, estudia noves mesures com ara abaixar-los els impostos o comprar-los les pèrdues, així com concedir el dret de cuixa dins els seus imperis perquè puguin apaivagar, a través de les filles dels seus empleats i empleades (i d'aquestes mateixes), l'estrès causat per la delicada situació econòmica mundial, mesura transitòria que es derogarà quan els bancs informin que ha passat la crisi. Mentrestant, l'últim consell de Ministres ha decidit apujar els impostos als consumidors assalariats i demés pelacanyes que han viscut per damunt de les seves possibilitats aportant poc o res a les arques de l'Estat. Així, esperen que els bancs segueixin sense donar diners i les grans empreses no creïn ocupació, però mantinguin les penoses condicions laborals que asseguren les justes possibilitats en què haurien de viure els ciutadans de bé d'aquest país.

Ara els deixem amb la informació esportiva, i amb l'il·lusionant fitxatge del nou davanter que ens ha de fer feliços dos cops per setmana mentre es follen a les nostres filles i agonitzem als hospitals a meitat de preu.

Bona nit. I siguin feliços."

La victòria dels bergants

L'altre dia em van fer arribar un enllaç amb una carta al director que publicava El País del dia 29/IV/2012 i, en la qual Carlos Prieto Dávila, exposava la seva indignació per les últimes mesures (llavors) del govern de Mariano Rajoy, entre les quals, retallades en ensenyament i, sobretot, en salut. Destacava, a la seva carta: "atendre els immigrants als hospitals, pagar els medicaments del pensionistes, les cadires de rodes de les persones amb diversitat funcional". "No vull viure -afirmava- en una societat que penalitza la desgràcia, ens anava bé sent solidaris", per oferir el seu gra de sorra: "Falten diners? Si és així, no vull que l'hi prenguin als meus pares, jubilats, ni que retallin en ensenyament. Aquí està la meva nòmina". Carlos Prieto deplorava, així, que es retallin drets als més desvalguts i que s'exprimeixi els que tenen menys recursos. I obria una crítica directa al cor de la dreta espanyola: "Pot no semblar-los bé. En aquest cas els prego, els exigeixo, que eliminin del seu ideari la menció a l''humanisme cristià'. Vagin de cara, diguin el que són". I repassava els preceptes que va marcar Jesús de Natzaret i que ells es salten a la torera.

Humanisme cristià, vaig pensar. Resulta que a principis d'any, al congrés popular del febrer, ja van discutir si canviaven aquest concepte, al seu ideari, pel d'humanisme de tradició occidental o europea. Finalment van conservar el primer.

Jaques Maritain va ser el filòsof francès que va assentar les bases de les Democràcies Cristianes europees que van dominar la política del Vell Continent després de la Segona Guerra Mundial. Però la seva influència arriba fins als nostres dies al ritme dels partits político-religiosos. Deia Maritain que: "L'home de l'humanisme cristià sap que la vida política aspira a un bé comú superior a una mera col·lecció de béns individuals... que l'obra comú ha de tendir, sobre tot, a millorar la vida humana mateixa, a fer possible que tots visquin a la terra com a homes lliures i gaudeixin del fruït de la cultura i de l'esperit... aprecia la llibertat com quelcom del que s'ha de ser mereixedor, comprendre la igualtat essencial que hi ha entre ell i els altres homes i la manifesta en el respecte i en la fraternitat; i veu en la justicia la força de conservació de la comunitat política i el requisit previ que, portant als no iguals a la igualtat, fa possible que neixi la fraternitat cívica...".

Sembla ser que, com tothom, el Partit Popular manté la marca però n'oblida el sentit. Un signe dels nous temps polítics. Sembla que no només l'esquerra política ha perdut el nord. El poble ha deixat de ser el destinatari del bon govern per ser, només, la coartada del govern a seques. "El poble ens ha fet confiança", frase que havia sonat, en altres temps, a assumpció de responsabilitats davant d'aquells, avui sona a tàctica de terra cremada: Els camps que m'han donat vida per arribar fins aquí, seran arrasats pel foc dels mercats (aquest concepte terrible que ningú sap què vol dir exactament, però tothom sap on ens porta). La política ja no mira enrera a l'hora de respondre dels seus actes. Només mira amunt. I ara sense cap pudor. La política ha perdut la careta, però també la vergonya. Tot alhora, d'un cop de crisi.