L'últim alè

Deixa caure el cos contra la pedra dura. Exhaust, els ulls ja no enfoquen enmig de la boira que ho envolta tot, que to ho cega. La pedra és invisible malgrat que la nota, freda i humida, i és l'únic punt que l'uneix al món. Un fil d'aire gèlid li forada el clatell, però no té forces per aixecar el cap, que descansa sobre els genolls i s'amaga entre els braços. La respiració és lenta i profunda. Els músculs agonitzen. El cap vola entre la boira, en un món blanc i etèri. Perd el nord. I el sud. I el dalt i el baix. Cau de costat i el cap rep, indiferent, la pedra freda. La punxada forada el buit i el món es torna vermell i espès. I l'últim alè de vida llisca per la pedra per morir a l'aigua.

Somni d'un matí d'estiu

Bufa una fina brisa i llueix el sol. Sona un riure amb l'eco dels somnis i s'apareix el rostre, els cabells d'or que escampen el brillant dia i dissimulen els colors. Mil verds de fulles d'abres, gespa, arbustos i uns turons, tots es tornen etèris i vestits de lluentons. El nas pigat s'arrufa per donar pas a un somriure celestial. Els ulls clars travessen l'ànima i ella aprofita per clava-hi un petó. Així es desfà i, amb un formigueix que nota a l'estómac, tal com baixa, i segueix cap a totes les articulacions, l'inunda de felicitat infinita per tot el cos. El cos cau, sense esma, sobre l'herba humida i mira al cel blau, cap on s'enfila l'ànima viatjant a l'eternitat dels homes feliços.

Odiar i vestir bé

Fa uns mesos vèiem el John Galliano mantenint una disputa dialèctica sobre el fet diferencial jueu. La diferència entre estar mort o viu. Ell opinava que tots haurien de ser morts. El joc dialèctic va consistir a afirmar que els pares i els avis dels seus interlocutors haurien de ser morts. Molt més subtil que desitjar la mort de qui et suporta la borratxera. "Estimo a Hitler", va afirmar.

La relació del nazisme amb l'alta costura va tornar als diaris amb la publicació, aquest cop, d'una nova biografia de Coco Chanel, Sleeping with the Enemy, on l'historiador Hal Vaughan afirma que la dona que va revolucionar la moda femenina va ser l'agent F-7124 Westminster al servei dels nazis. Vaughan afirma que "Chanel no creia en res, excepte la moda. Chanel creia en roba bonica, creia en el seu negoci, amb tota la raó; No li importava Hitler o la política o el Nazisme." Així, doncs, com que no li importava, treballar per ells era "part de la seva vida diària". Mai no va ser una espia, segons els historiadors, però va ser un bon contacte que els nazis van utilitzar per anar allà on calgués. Mentrestant, ella, va gaudir del tracte especial dels ocupants nazis a París.

De fet, nazi i alta costura sempre va anar de la mà. Des del primer moment, Hugo Boss va vestir elegantment els alts i rossos cossos de les SS. L'elegància a l'hora de matar era un dels punts forts de la raça ària. Per formosos que fossin aquells cossos aris, el vestit transparent no els hagués permès d'arribar tant amunt.

L'empresa Lacoste, però, ha fet un pas més enllà i s'ha volgut desmarcar de la massacre d'Oslo. Resulta que a la foto del terrorista Anders Behring Breivik, somrient, assegut al seient de l'acompanyant del cotxe de la policia, apareix amb una peça de roba on és clarament visible l'inconfusible cocodril verd de la marca francesa. Així mateix, a les fotos prèvies a l'atemptat, penjades al seu perfil de Facebook, també apareixia amb roba d'aquesta firma. Aquest ari havia fet de la roba del cocodril la seva indumentària, apel·lant al passat gloriós de la raça ària i els seus estrets lligams amb la roba de marca. La firma Lacoste ha decidit posar-se en contacte, doncs, directament amb la policia noruega per evitar que aquesta publicitat es repeteixi.

Quan erem joves ja ho dèiem: que Lacoste era de pijos, de dretes i fatxes. I no anàvem tant errats. Els agrada odiar i vestir bé.

Esperant el futur

Fa una calor enganxifosa, el sol s'amaga rere els núvols i ens fa suar de valent. Els escenaris exteriors es presenten com un infernal fotograma d'una pel·lícula de l'oest. A l'interior, el fred silenciós de l'aire condicionat. Un fred sec que encalla la gola i tapa el nas.

L'agost, a Barcelona, és meravellós.

El tedi és el pa nostre de cada dia. Si el tedi no fos prou enganxifós, hi ajuda la calor que el fixa al cervell. La desgana és un subproducte del tediós i humit agost barceloní. I la desgana és el millor antídot contra la productivitat. L'agost és l'enemic íntim de la productivitat, assassí silenciós que, rere el tel de diversió estiuenca, amaga les armes que converteixen tot allò que passa en irrellevant, sense sentit, il·lusori. (Els ruixats, puntualment intensos, de les tardes d'agost són el punt de lucidesa que ens fa entendre la bogeria).

Fa dies que no sé què escriure. No tinc opinió, ni gràcia, ni ganes de parlar de res. Només de deixar córrer l'agost fins que arribin temps millors, menys enganxifosos, més lúcids. Confio sempre en el futur, espero que no sigui llunyà i que la inspiració assalti el meu cervell i les articulacions dels dits responguin en conseqüència.

Fart d'esperar, de tant en tant, assalto jo el futur i l'editor de missatges s'omple d'escrits insubstancials, alguna idea divertida, i molta palla pestilent. Potser només és una sensació i això no fa tanta pudor, penso de tant en tant. Potser d'aquí se'n pot treure alguna cosa interessant, divertida, fresca.

Però prefereixo reflexionar sobre el més absurd que se m'acudeix, abans que tornar-los a llegir. Així, segueixo esperant que el futur m'ompli d'inspiració. O, ni que sigui, d'alguna cosa a dir.

Però que arribi ja, si us plau.