9 de desembre del 2011

Negociant el futur

-s: Frau M., Mr C. per la línia 3.
-M: Passa'l... Hola Mister. C.
-C: Frau M., això és inacceptable. Ens enfonsaràs a tots, per manar tu?
-M: Truques per proposar alguna cosa, o només per posar pals a les rodes?
-C: Truco per dir-te que us vetaré la proposta. Tu i Monsieur S. us penseu que podeu governar aquest continent i fer-nos anar a tots per on volgueu. I això el meu país no ho acceptarà.
-M: Ho fem per salvar Europa. Us estimeu més mirar-vos-ho des de fora, tu i els teus amics de la City?
-C: M'estàs amenaçant?
-M: T'ha sonat a amenaça?
-C: Doncs una mica sí, la veritat.
-M: Prent-t'ho com vulguis. Les coses estan així. Ho farem així. I si no t'agrada, doncs ja saps on és la porta.
-C: Estàs jugant un joc perillós.
-M: Bon dia tingui, Mister. C. Ens veiem a la reunió.
-C: Això no acabarà ai...
-M: s., no cal que me'l tornis a passar, aquest.
-s: Sí, Frau M.
-M: Posa'm amb S&P, si us plau.
-s: De seguira, senyora.
-M: ...Mister S&P?
-S&P: Com ho tens?
-M: Arreglat. Mister C. es queda fora, però la resta tirem endavant. Per qualsevol altra cosa, no dubti a trucar.
-S&P: Excel·lent. Gràcies. Parlaré amb Signore D. i ho encarrilarem. Gràcies per tot.
-M: Gràcies, Míster S&P. Fins aviat.

7 de desembre del 2011

Caminar sobre la línia

A un pas de la glòria, a centímetres de l'eternitat, hi ha el fracàs estrepitós, el ridícul espantós. Mentre un pam enllà espera l'or, el primer lloc, el cel i el record etern, a l'altre costat de la línia espera l'oblit.

Pocs, com el Doctor Sócrates, han sabut caminar, tan a prop del cim, per sobre la línia roja que passa entre el fracàs i el triomf, sense acabar de saltar, definitivament, a un costat o l'altre.

Un dels pocs casos en què la història no l'han escrit els vencedors, és la selecció brasilenyade futbol dels anys 80. I el seu capità ha posat les majúscules a principi de cada frase. Voltat de grandíssims jugadors, van aconseguir no guanyar el Mundial de futbol organitzat per Espanya l'any 1982, amb la inestimable col·laboració de Rossi i els seus tres gols a la final, i deixar, no obstant, el record de ser un dels equips -si no l'equip- que millor ha jugat a futbol al llarg de la història.

Les seves cames llarguíssimes, el seu moviment esbelt, el toc exquisit, el lideratge moral, la lliuta per la democràcia des de l'esport. El record és inesborrable perquè traspassa el terreny de joc. Perquè la plasticitat amb què es desenvolupava al camp va més enllà del propi esport. Perquè la Democracia Corinthiana, que ell va promoure, va fer funcionar un club campió com una cooperativa, on el treballador més humil votava en igualtat de condicions amb el president en qualsevol tema. Perquè aquest club va funcionar d'aquesta manera en un país guiat per una dictadura.

El Doctor era tan savi que fins i tot va saber predir el dia de la seva mort. O ha aguantat fins que la seva profecía es pogués complir. Va desitjar, ja fa gairebé 30 anys, morir un diumenge en què el seu Corinthians es coronés campió de la lliga brasilenya. I així ho ha fet.

Tan bo com era, no va poder guanyar a Itàlia. Tan savi com era, es va deixar vèncer per l'alcohol.


30 de novembre del 2011

Agafats pels pebrots

Pareu màquines! Ara sí: ens tenen agafats pels pebrots!

Coneguda la sentència que dicta que un home haurà de compensar amb 10.000 € la seva exdona, amb la qual va incomplir els seus deures com a marit durant anys, és a dir, no mantenint-hi relacions sexuals, queda clar, per aquells que encara es pensaven que decidien quan hi havia sexe a la parella, que no, que definitivament són elles. I si no ho són, ja s'ho cobraran més tard!

Així, doncs, em rendeixo, i us recomano que ho feu també, homes del món. Si tenen mal de cap, deixeu-ho estar. Si estan xof, no insistiu. Si, per contra, estan ardents, lliureu-vos al seu desig. Qualsevol cosa que feu -o que no feu- pot ser utilitzada en la vostra contra. Hi ha un precedent judicial.

A falta de saber-ne més detalls: esteu avisats.

28 de novembre del 2011

M&S: Decisions de parella

- M: S, hem de fer alguna cosa al respecte d'aquesta situació. Només tu i jo podem salvar Europa. Et proposo que m'ajudis a construir un nou concepte d'Europa: El Sacre Imperi Democràtic d'Europa, el SIDE. Serà tot molt democràtic, ja decidirem com els ho fem empassar als ciutadans. Però cristià, és clar, no podem deixar perdre les arrels del Vell Continent. Pensava que en podriem dir un nom que soni com en anglès, perquè els americans i els anglesos no s'emprenyin: la meva idea seriauna cosa així: el European Imperium, Democratic and Sacred, o EIDS.
- S: No ho sé, em sona a malaltís, com si hagués d'acabar aviat i per qualsevol tonteria sobrevinguda, qualsevol agent que s'introduís a l'interior del cos europeu.
- M: Avui en dia, al món occidental, podem superar qualsevol problema amb els nostres coneixements tècnics i científics: posarem molta cura a la prevenció.
- S: No ho veig clar...
- M: L'altra proposta (que agrada més al meu país) és dir-ne IV Reich, però no m'acaba d'agradar... Cada vegada que en parlem sona Wagner al meu cap. Em posa nerviosa, aquell home. I m'agafen unes rampes al braç!
- S: Reich, eh? Doooncs... No ho sé. La idea no em desagrada del tot, però no sé si ajuntar-m'hi del tot o només col·laborar des de fora. Què en diuen els altres?
- M: Bé, Holanda i Bèlgica deixa-me'ls a mi, els convenceré en un tres i no res. Cap a l'est crec que costarà una mica més de convèncer, però m'hi poso de seguida... A Àustria estan entusiasmats!
- S: Bé, doncs posa-hi mans a l'obra!
- M: Espera, espera. Això ho hem de fer bé: democràticament. No ho podem decidir tu i jo sols. Truca els directors dels teus bancs i jo truco la resta...
- S: I a la gent què els diem?
- M: Que seguim treballant perquè el sistema no se'n vagi en orris i els arrossegui a tots amb ells. S'han de fer sacrificis! Bé, com sempre... que aquí estem treballant molt dur i que ells no poden ser menys.
- c: Ja s'han decidit?
- M: Sí: per mi les torradetes de caviar i, després...

18 de novembre del 2011

Una escena de carrer

Capficat com anava, no va veure sortir, de rere l'arbre de la rambla, una senyoreta ben empolainada i li va anar de poc que no hi xoca. Fent un saltironet amb les puntes dels peus, el cul enrere i el cap cot, aixecant-se el bombí amb una mà mentre l'altra mostrava el respecte amb el dors cobrint les lumbars, la va saludar.

- Ui! Perdó. Bon dia -ho digué com una sola paraula, a corre-cuita.

La noia va fer una rialleta tapant-se la boca amb la mà enguantada i se'n va allunyar movent sensualment les caderes, agafant-se del braç de la seva jove acompanyant, que es girà i fità aquell home que es posava vermell observant els moviments amb dedicatòria. El barret reposava sobre la mà oberta a l'alçada de la cintura i la boca encara no havia aconseguit tancar-se i restava mig oberta, badoca. Tenia l'aire d'haver caigut totalment a la trampa. Només faltava tornar a repetir l'operació en un parell d'ocasions i el premi seria per ella. Així mateix li xiuxiuejà a la seva amiga, descrivint l'escena i el resultat del seu pla, tot mirant-se aquell individu que anava recomponent la compustura, mirant a costat i costat, comprovant que ningú s'havia adonat de la penosa escena.

7 de novembre del 2011

Resultats de l'enquesta

Després de la desoladora enquesta, toca llegir els tristos resultats.

En una votació que porta la marca del moviment del 15-M i la renúncia a les opcions preestablertes, només dos valents s'han aventurat a donar la seva opinió al respecte del repte que plantejava VARIATS a l'últim post. Donada l'estupidesa de la consulta i dels seus possibles resultats, l'ànim de participació no havia d'ésser un altre, i per això VARIATS entén els resultats com una pura celebració de la individualitat col·lectiva: per què votar una estupidesa així, en un lloc com aquest?

Així, doncs, els resultats són els esperats. El 50% dels vots (1) ha anat dirigit a la candidatura oficial internacional. La Danica May era la nena escollida per les Nacions Unides i, per tant, la persona que rebrà els beneficis més grans del nomenament, això és: la beca que es comentava al post per estudis per tota la vida i l'ajut econòmic als pares, autèntics artífecs de tal heroïcitat.

Com també era de preveure, el 50% dels vots (1) ha anat a parar a l'alternativa humanitària, Nargis, la nena escollida per l'ONG britànica Pla Internacional per fer visible la pobresa als racons més amagats del planeta blau. Així, doncs, els vot de càstig a les institucions internacionals ha volgut mostrar el suport a les causes perdudes, tan present a occident com la indiscutible autoritat dels organismes pactats per la llei internacional.

Les floritures han quedat al marge de la votació. La desviació d'un organisme depenent de les Nacions Unides, el Fons de Nacions Unides per la Població, o UNFPA, era, només, un joc d'interessos. La candidatura sense nom de Kamchatka, fruït de la passió pel "jo més", articulada per un governador de províncies, tampoc ha merescut més atenció que la que buscava: unes línies al diari i a posts remarcadament familiars-amistosos.

Per la resta, VARIATS es congratula de mostrar que la societat catalana està dividida entre oficialistes i alternatius oficials en una ràtio d'1 a 1, donant fe, així, que la mostra de lectors és prou àmplia per donar resultats fidels a la realitat. Així mateix, també es vol fer ressò de la indignació o el rebuig a les respostes tancades, si bé es troba a faltar el vot de reclam ("Altres...") a una llibertat més real, a les alternatives individuals.

Per bé que no del tot satisfet, VARIATS es mostra esperançat de cara properes convocatòries d'opinió i desitja traslladar els agraïments a la participació, tant com llançar un crit a fer-la més àmplia en el futur.

Sense més conclusions ni missatge,
Fins al proper post,

31 d’octubre del 2011

Símbols, o com sortir a la foto

Som 7 mil milions de persones al món. La notícia fa dies que s'anunciava i finalment s'han complert els pronòstics dels demògrafs, que havien assenyalat el dia d'avui com la data assenyalada per a tal esdeveniment. Bé, de fet, com que avui era la data, els pronòstics s'han complert...

A primera hora del dilluns 31 d'octubre de 2011, tant l'Índia com les Filipines s'han afanyat a presentar-nos els habitants número 7.000.000.000. Amb el suport d'institucions internacionals, que són les que dónen fe dels esdeveniments i en garanteixen l'autenticitat o, si més no, el simbolisme oficial.

Danica May Camacho, la nena filipina designada com a habitant set milions per les Nacions Unides, ha nascut a les 00h00 d'avui a un hospital públic de la capital, Manila. El títol li suposarà, a banda de l'honor mateix, una beca d'estudis de per vida i un ajut públic per als pares, autors de la proesa i el miracle de donar vida a un nou ésser, per poder engegar un negoci comercial.

Però l'honor l'haurà de compartir amb, almenys, dues persones més. La primera que li discuteix el títol honorífic és Nargis, una nena índia nascuda a un centre de salut rural de l'estat de Uttar Pradesh, al llogarret de Mall. En aquest cas, el simbolisme l'ha volgut donar la ONG britànica Pla Internacional, que ha situat l'històric naixement, no en una gran capital, sinó en un remot poblet del nord de l'Índia, a prop de la frontera amb el Nepal.

Però al matí, un altre organisme internacional, el Fons de Nacions Unides per la Població (UNFPA), ha anunciat el seu propi candidat. És un infant nascut a la ciutat bàltica russa de Kaliningrad. El petit Piotr és el tercer candidat però no l'últim. Des de l'extrem oriental del gegant estat excomunista, el governador de la regió de Kamchatka, Vladímir Iliujin, ha anunciat que ells també volen sortir a la foto històrica i que el seu nounat era el primer. No ha comunicat, en aquest cas, massa detalls del seu nou habitant, però ha volgut situar el territori al mapa: "El nostre país comença, precisament, a Kamchatka, per això considerem el nostre, el primer infant nascut a Rússia el dia dels 7 mil milions". Avui era el dia? Doncs nosaltres en tenim un!

Encara esperem que en surti algun altre en les properes hores...

Bé, doncs: s'obren les apostes... Qui és l'habitant 7.000.000.000?

17 d’octubre del 2011

Jo no he estat...

Els governs es troben, aquests dies, enmig d'una lluita per la supervivència. La cerca de la credibilitat és la batalla més ferotge que han de lliurar els polítics d'arreu del món.

El passat dia 14, el canal de notícies Views and News from Norway, informava de l'evaquació massiva a les escoles d'Oslo davant el temor que explotessin... els extintors! Tots els infants de la capital escandinava van gaudir d'un dia de festa perquè les autoritats van advertir del perill d'aquests artefactes.

L'empresa alemanya FLN Feuerloschgerate Neuruppin Vertriebs GmbH, que ha venut 94.000 extintors com aquells a tot Europa, inclosos els 8.360 de Noruega, va advertir del mal estat dels aparells i de la possibilitat que explotessin al contacte de personal no especialitzat, segons va informar el Directori Noruec per la Protecció Civil i els Plans d'Emergència.

Segons les últimes informacions sobre el judici al carnisser d'Oslo, en la seva infantesa va viure èpoques terribles. Després de viure els seus primers anys a Londres, on el seu pare treballava al cos diplomàtic noruec, la seva mare es va traslladar a Oslo amb Anders i la seva germanastra. La mare va demanar suport als serveis socials que, després d'emetre informes demanant suport al noi, sembla ser que no van complir. La defensa de Breivik, doncs, utilitza aquest com el punt negre en la infantesa de l'acusat que l'ha convertit en assassí. És a dir, que la defensa vol donar la culpa dels atemptats a l'estat noruec.

Així doncs, l'estat s'ha afanyat a prendre les mesures necessàries perquè els seus infants no pateixin traumes que derivin en futurs assassins de masses: s'ha cobert les espatlles. La cerca de la credibilitat és una duríssima batalla. Però a Noruega, la veritat, dóna titulars especialment curiosos.

6 d’octubre del 2011

Visionaris

Fa uns dies, el blog amic Fight Club publicava un post on retia homenatge al creador dels Doritos, aquells nachos aptes per la joventut de la societat de consum. A l'escrit deplorava l'oblit en què cauen molts visionaris, que deixen el llegat de les seves visions a tota la humanitat i, en contrapartida, aquesta els guarda un racó ple de pols de quatre línies a les notes de premsa. Per contra, n'hi ha d'altres que ocupen les portades. El greuge comparatiu el molestava. Steve Jobs ha recollit el guà de la provocació i ha estat el següent visionari a deixar el nostre món, figurant a les portades de tot el món.

Visionari comença a ser Fight Club, que al dia següent, i en vigília del nomenament del Premi Nobel de Literatura, feia un encès post contra el que figurava el primer a la llista de favorits pel guardó, Haruki Murakami. No era ben bé contra ell, sinó contra els autors mediàtics. Contra la cultura de masses. Feia un crit per retornar a la tradició del guardó de premiar autors menors, no en quant a la seva literatura, però sí en dimensió mediàtica. El jurat del premi, en un efecte similar al de Jobs, concedia el Premi Nobel de Literatura de 2011 a Tomas Tranströmer, poeta suec de poc predicament fora dels cercles literaris.

Així, el bloc amic es postula com a gran nou visionari, seguint la línia de Nostradamus, els maies i el seu calendari i alguns científics, que ja s'afanyen a predir totes les desgràcies per al nostre planeta per a l'any 2012. A la llista hi comptem supervolcans, un planeta gegantí que s'acosta a velocitat endimoniada, gir dels pols magnètics de la terra, les més grans tempestes solars que ha conegut l'home i que deixaran la terra sense tots els aparells electrònics, els mars arrassant illes i continents, i un llarg etcètera de desgràcies que hem de viure ben aviat.

Steve Jobs no només recollia el guà llençat per Fight Club, sinó que ens ha mostrat el camí, com ha fet els darrers 30 anys. Jobs ens ha anunciat que això s'acaba. Que gràcies a ell hem viscut feliçment els últims dies de la humanitat. Ens ha donat una poma com a últim àpat, però això s'acaba. Amb la panxa plena, preparem-nos pel final dels temps. El dia del Judici Final ha arribat. Els pecats van començar amb la poma, i amb Apple han acabat.

El més gran visionari.

1 d’octubre del 2011

L'ofici de ser fill

Fa anys, quan era petit, em semblava terrible que un nen hagués de caminar quilòmetres cada dia per anar a l'escola. Jo, ignorant infant de l'Europa raonablement occidental, no en tenia ni idea de que aquestes coses passéssin, però el futbol (ah! Sempre el futbol) em va ensenyar que nois com en Rivaldo, aquell noi brasileny que li vem fotre al Depor per una morterada de pasta, que era un secall de noi però tenia força com un toro, ho havien de fer. Havien de caminar hores i hores cada matí per anar a l'escola i a l'entrenament de futbol i després descaminar-les totes fins a casa altre cop. Jo no sabia de qui era culpa, però pensava que això s'havia d'acabar.

Fa unes setmanes vem saber la història del noi que va caminar quilòmetres i quilòmetres per entregar-se a la societat i declarar culpable de la seva associalitat al seu pare mort i enterrat, no sabia dir on, però. Al sud (perquè el sud sempre és més terrible que el nord).

Resulta que el pare del noi va decidir fer el viatge de nord a sud, de la seva Gran Bretanya natal als frondosos boscos alemanys, després que la mort s'endugués a la seva dona, i mare del noi de 12 anys. Així va decidir que el seu fill havia de renunciar a les comoditats de la societat per passar a exercir l'associetat al mig de la muntanya. Huxley diria que el va alliberar d'aquesta societat ofegant i mancada de tota llibertat i el va portar a una reserva salvatge. Jo dic que el paio era un amargat incapaç de superar la mort de la seva dona que l'ha obsequiat amb cinc anys de lliure, i segurament duríssim, albir. Com si la mort d'una mare no fos un cop prou dur per sí sol.

Però els pares prenen aquesta mena de decisions en canvi dels fills. A Gran Bretanya ha corregut un vídeo gravat de la lluita "de demostració" din una gàbia (Cagefight) entre dos menors de 8 anys, durant un torneig d'aquesta especialitat. El pare d'un d'ells ha declarat que al nen "li encanta aquest esport. No és gens perillós, és molt controlat. Li agrada fer-ho, mai l'hem forçat, però si ho vol fer, doncs el deixem. Nick Hartley també va explicar que a aquesta edat "el que fan és només forcejar" i, per tant, "és impossible que en surtin ferits".

Hartley fa una omissió flagrant aquí, probablement voluntària, entre forçar i condicionar els fills. Perquè és molt probable que no l'hagin forçat mai a lluitar dins d'una gàbia voltada d'adults alcohòlics i sense més interès a la vida que veure gent matant-se allà dins. Però no crec que la ilusió dels nens sigui estomacar-se amb els altres nens per diversió dels seus i d'altres pares. Tampoc crec que als nens els agradi caminar durant quilòmetres en la direcció que els agrada. El que sí que els agrada als nens és fer feliços als seus pares. I als pares els agrada que els seus fills compleixin els seus somnis.

29 de setembre del 2011

L'últim alè

Deixa caure el cos contra la pedra dura. Exhaust, els ulls ja no enfoquen enmig de la boira que ho envolta tot, que to ho cega. La pedra és invisible malgrat que la nota, freda i humida, i és l'únic punt que l'uneix al món. Un fil d'aire gèlid li forada el clatell, però no té forces per aixecar el cap, que descansa sobre els genolls i s'amaga entre els braços. La respiració és lenta i profunda. Els músculs agonitzen. El cap vola entre la boira, en un món blanc i etèri. Perd el nord. I el sud. I el dalt i el baix. Cau de costat i el cap rep, indiferent, la pedra freda. La punxada forada el buit i el món es torna vermell i espès. I l'últim alè de vida llisca per la pedra per morir a l'aigua.

Somni d'un matí d'estiu

Bufa una fina brisa i llueix el sol. Sona un riure amb l'eco dels somnis i s'apareix el rostre, els cabells d'or que escampen el brillant dia i dissimulen els colors. Mil verds de fulles d'abres, gespa, arbustos i uns turons, tots es tornen etèris i vestits de lluentons. El nas pigat s'arrufa per donar pas a un somriure celestial. Els ulls clars travessen l'ànima i ella aprofita per clava-hi un petó. Així es desfà i, amb un formigueix que nota a l'estómac, tal com baixa, i segueix cap a totes les articulacions, l'inunda de felicitat infinita per tot el cos. El cos cau, sense esma, sobre l'herba humida i mira al cel blau, cap on s'enfila l'ànima viatjant a l'eternitat dels homes feliços.

14 de setembre del 2011

Odiar i vestir bé

Fa uns mesos vèiem el John Galliano mantenint una disputa dialèctica sobre el fet diferencial jueu. La diferència entre estar mort o viu. Ell opinava que tots haurien de ser morts. El joc dialèctic va consistir a afirmar que els pares i els avis dels seus interlocutors haurien de ser morts. Molt més subtil que desitjar la mort de qui et suporta la borratxera. "Estimo a Hitler", va afirmar.

La relació del nazisme amb l'alta costura va tornar als diaris amb la publicació, aquest cop, d'una nova biografia de Coco Chanel, Sleeping with the Enemy, on l'historiador Hal Vaughan afirma que la dona que va revolucionar la moda femenina va ser l'agent F-7124 Westminster al servei dels nazis. Vaughan afirma que "Chanel no creia en res, excepte la moda. Chanel creia en roba bonica, creia en el seu negoci, amb tota la raó; No li importava Hitler o la política o el Nazisme." Així, doncs, com que no li importava, treballar per ells era "part de la seva vida diària". Mai no va ser una espia, segons els historiadors, però va ser un bon contacte que els nazis van utilitzar per anar allà on calgués. Mentrestant, ella, va gaudir del tracte especial dels ocupants nazis a París.

De fet, nazi i alta costura sempre va anar de la mà. Des del primer moment, Hugo Boss va vestir elegantment els alts i rossos cossos de les SS. L'elegància a l'hora de matar era un dels punts forts de la raça ària. Per formosos que fossin aquells cossos aris, el vestit transparent no els hagués permès d'arribar tant amunt.

L'empresa Lacoste, però, ha fet un pas més enllà i s'ha volgut desmarcar de la massacre d'Oslo. Resulta que a la foto del terrorista Anders Behring Breivik, somrient, assegut al seient de l'acompanyant del cotxe de la policia, apareix amb una peça de roba on és clarament visible l'inconfusible cocodril verd de la marca francesa. Així mateix, a les fotos prèvies a l'atemptat, penjades al seu perfil de Facebook, també apareixia amb roba d'aquesta firma. Aquest ari havia fet de la roba del cocodril la seva indumentària, apel·lant al passat gloriós de la raça ària i els seus estrets lligams amb la roba de marca. La firma Lacoste ha decidit posar-se en contacte, doncs, directament amb la policia noruega per evitar que aquesta publicitat es repeteixi.

Quan erem joves ja ho dèiem: que Lacoste era de pijos, de dretes i fatxes. I no anàvem tant errats. Els agrada odiar i vestir bé.

2 de setembre del 2011

Esperant el futur

Fa una calor enganxifosa, el sol s'amaga rere els núvols i ens fa suar de valent. Els escenaris exteriors es presenten com un infernal fotograma d'una pel·lícula de l'oest. A l'interior, el fred silenciós de l'aire condicionat. Un fred sec que encalla la gola i tapa el nas.

L'agost, a Barcelona, és meravellós.

El tedi és el pa nostre de cada dia. Si el tedi no fos prou enganxifós, hi ajuda la calor que el fixa al cervell. La desgana és un subproducte del tediós i humit agost barceloní. I la desgana és el millor antídot contra la productivitat. L'agost és l'enemic íntim de la productivitat, assassí silenciós que, rere el tel de diversió estiuenca, amaga les armes que converteixen tot allò que passa en irrellevant, sense sentit, il·lusori. (Els ruixats, puntualment intensos, de les tardes d'agost són el punt de lucidesa que ens fa entendre la bogeria).

Fa dies que no sé què escriure. No tinc opinió, ni gràcia, ni ganes de parlar de res. Només de deixar córrer l'agost fins que arribin temps millors, menys enganxifosos, més lúcids. Confio sempre en el futur, espero que no sigui llunyà i que la inspiració assalti el meu cervell i les articulacions dels dits responguin en conseqüència.

Fart d'esperar, de tant en tant, assalto jo el futur i l'editor de missatges s'omple d'escrits insubstancials, alguna idea divertida, i molta palla pestilent. Potser només és una sensació i això no fa tanta pudor, penso de tant en tant. Potser d'aquí se'n pot treure alguna cosa interessant, divertida, fresca.

Però prefereixo reflexionar sobre el més absurd que se m'acudeix, abans que tornar-los a llegir. Així, segueixo esperant que el futur m'ompli d'inspiració. O, ni que sigui, d'alguna cosa a dir.

Però que arribi ja, si us plau.

24 d’agost del 2011

Un dels nostres

Segueix la campanya més important orquestrada mai al món del futbol. L'objectiu és clar i evident: la degradació dels valors d'un club, la ridiculització de les seves gents, la desfiguració de la imatge internacional acumulada a base d'anys de triomfs i d'admiració.

Els protagonistes són més difusos: és una acció a gran escala, conjunta, ordenada, de fons.

La campanya internacional de premsa, televisió i ràdio està esborrant un passat gloriós posant-hi capes de present pestilent, de vanaglòria absurda i manipuladora. Està potenciant un enemic que era perillós i s'ha convertit en únic i inigualable

Les institucions nacionals i internacionals tanquen el cercle legal per fer la pressió més asfixiant. Es tanquen els canals de protesta, les lleis semblen atacar en una única direcció, per evitar qualsevol intent de ressorgiment del que un dia fou la primera i més gran potència.

L'enemic és fort i coordina tots els esforços. La diplomàcia actua ràpida per lligar totes les accions. El Barça no deixa res a l'atzar. Ha preparat el millor equip per assaltar els fonaments del futbol i convertir la història en un breu record. El segle XX s'ha de tancar al bagul dels records i llençar la clau al mar nostre, que banya la ciutat d'on surten els millors. El segle XXI només pot tenir una potència. Ha creat els lligams nacionals i internacionals que permetin el pas definitiu, que conjuguin els esforços que es fan aquí per derrotar les protestes d'allà.

El president boig va esbombar la notícia que el Barça aspirava al tron i va captar tots els adeptes a la causa. Va donar el timó al millor capità i va cedir el lloc al seu antic company de maquinacions. Aquest ha actuat de president covard, posant el club en una posició de domini a l'ombra.

Però calia jugar magistralment l'última carta. La carrera d'infiltració més brillant de la història. El món no havia conegut una estratègia tan recargolada, preparada i perpetrada amb aquesta subtilesa i precisió.

L'enemic a casa. El Barça ha creat un monstre. L'ha educat i preparat per ser una alternativa de poder. L'única. I el Reial Madrid ha mossegat l'ham. Ha jugat l'única carta que li valia. Ha jugat la carta que el Barça li havia apartat de la baralla. Ha triat el Jòker pensant que era un comodí que confería el poder absolut. S'ha trobat amb un bromista que juga amb el passat gloriós i amb la pròpia vanaglòria. Amb el present poderós que no excel·leix en res. Amb una paranòia que en uns mesos ja s'ha instal·lat a la ment de tots els blancs. Mourinho ha activat el Matrix des de dins i ha deixat el Reial Madrid vivint un somni de grandesa i de paranòia colosal i col·lectiva. Els més ferotges madridistes han buscat a Matrix les respostes a la incomprensió.

Mourinho és la pedra de toc d'un projecte global. Tots els esforços haurien estat en va sense la punxada final. El Barça es farà amb el tron mundial del futbol i calia fer caure un club grandiós. Algú havia d'esbombar-ne els fonaments i el més probable era que no se'n sortís viu. Mourinho es va oferir a dur a terme una missió suïcida. Mourinho ha donat la seva imatge pública perquè el Barça s'alcés al punt més alt de la història del futbol. I un dia li reconeixerem el sacrifici.

Mourinho és un dels nostres. Potser el més important.

10 d’agost del 2011

Qui en dóna més?

Estats Units té problemes amb el joc. Dues notícies, al New York Times, parlen d'aquests problemes.
Fagin les apostes!!


A l'estat d'Alabama, no tira endavant un judici perquè el jurat "ha acordat alguns punts, però es troba en un punt mort en altres". El judici ha de decidir sobre "nou persones, quatre d'elles antics o actuals legisladors de l'estat d'Alabama" per haver comprat o venut vots en una batalla sobre la legislació del joc.

Un dels membres del jurat, en condició d'anonimat, ha declarat, sobre el tema que, "hi ha molts diners en joc, i no parlo només del negoci que sorgirà d'aquesta legislació. Em refereixo a dins d'aquella sala. Algun dels companys del jurat m'ha dit les xifres que li han promès per conduir la decisió i... uff, a mi encara no m'han ofert res, però ja li he donat el meu telèfon.". Sembla ser, doncs, que la batalla legal segueix, ara al jutjat. També sembla que els problemes amb el joc dels legisladors són més seriosos del que semblava en un principi. Les apostes estan 2 a 1 pel "culpables".

Hau!
A l'estat de Nova York també segueix una vella guerra, ara és més aviat legislativa i no tan violenta com va ser cent o dos-cents anys enrere. El Governador Andrew M. Cuomo mira d'arreglar-se-les per extendre el negoci dels casinos més enllà dels Indis Americans. Aquests, ebris de diners, drogues i negocis bruts, han declarat que "la mare terra ens va donar els casinos, i per més que les lleis dels blancs pretenguin fer-ne negoci, els esperits dels nostres avantpassats guanyaran les seves banques, els escurarem! Perquè sabem tots els trucs d'aquest negoci... Vosaltres mateixos, pells pàlides!! Maleïts fills de puta!! Què més voleu?? Eh? A Nova York la droga és dels italians i els casinos dels Indis! Vosaltres ja teniu Wall Street!!", entre d'altres insults.

I ara, la democràcia!


Sembla, doncs, que als Estats Units tenen un problema amb el joc, i s'extén molt més enllà de Las Vegas i Wall Street. Les apostes pels vots sembla que són ja el primer problema entre els juristes i polítics del país. I la Xina es prepara per la última operació de domini mundial, deixant les màquines escurabutxaques (que dónen "quatle dulos") i submergint-se en la democràcia i la seva compra de vots.

9 d’agost del 2011

Foc, foc, foc joliu

Si la primavera va prometre fer florir un nou món democràtic a la llera sud del Mediterrani, l'estiu ha arribat amb força i promet cremar tot el que es trobi per davant.

Quan va començar la revolució als països àrabs mediterranis tots, a aquesta banda del Mar Nostre, la vem rebre amb un cert escepticisme tacat d'una bona dosi d'optimisme. La preocupació a la cara es dissimulava amb un somriure: i si ho aconsegueixen?, pensàvem. I ho van aconseguir... a mitges.

Els règims més ben afincats, amb classes mitges, probablement, menys potents, van decidir tirar pel dret i massacrar les seves poblacions, amb més o menys resposta internacional. Aquesta, per tradició, va arribar tard i malament.

Líbia ha posat el govern nord-americà contra les cordes. Llenya perquè el Tea Party fes cremar la foguera demòcrata de la crisi una mica més fort. No se sap ben bé a qui s'ajuda però es van tirant bitllets dins els míssils, ara que els Estats Units són menys fiables econòmicament que mai.

Síria segueix ben calenta amb els tancs al carrer disparant contra tot aquell que se li oposi pel mig. El Assad té pocs miraments i, sobretot, cap impediment.

Mentrestant, aquí, ens llepem les ferides de la crisi i ningú es posa d'acord a posar-hi remei. Rescatem els països comprant-los més cars que mai i tampoc sabem si així ens en sortirem. Els indignats campen pels carrers demanant impossibles. Cremen els barris perifèrics a la Gran Bretanya.

El dubte és general. Aquí ningú sap com n'hem de sortir. Allà més o menys saben que s'aniran matant fins que algú hi posi ordre. Tampoc saben qui ni com ho farà.

Quin estiu tan calentet, avui que refresca.

1 d’agost del 2011

Como están ustedes?? Psèeeee!!

En un últim i bonic joc parabòlic, ZP ens ha tornat a demostrar que és, a banda d'un polític mediocre, un humorista de gust extravagant, si no directament un provocador, al més pur estil de Leo Bassi. Així, les eleccions han estat avançades, com demanava tothom pel bé econòmic i psicològic del país, que s'havia quedat encarcarat a la fase de lluita infantil: jo sé com sortir d'aquest fangar, però fins que tu no marxis, no penso dir-ho/jo sé com sortir d'aquest fangar, però fins que dir-ho no em reporti res, doncs això: no ho diré. Doncs bé, han estat fixades per la data més democràtica que existeix en aquest país: la mort del dictador, "el veinte ene", 20-N, el dia 20 de novembre.

Zapatero torna, així, a les portades dels diaris amb el seu somriure ara esborrat, les seves celles més diabòliques que mai, el seu currículum polític tancat amb majúscules, negreta i subratllat. Un final de traca i mocador. Com que les propostes polítiques no han estat a l'alçada perquè la crisi exigia molt més. Com que la política d'esquerra s'ha vist derrotada per la força dels fets: Europa mana, els governs dels països de la Unió tenen uns marges molt determinats d'acció. Com que el president s'ha trobat que no pot triar el tema dels acudits, ha decidit que l'últim fos el que li demanaven, però amb el seu toc personal. Ha sortit a regar les plantes, com li demanva la mare banca, però llavors s'ha descordat la bragueta i...

Un cop ha fet el seu triple mortal, deixa pas a la següent actuació. Ara vénen els pallassos. Somriures i llàgrimes a dojo. Els plats pel cap. Un pastís a la cara i a tocar la trompeta. Curses amb bicis ridículament petites i quatre promeses electorals. Ara sí, ara cridaran al públic: "Jo sé com sortir d'aquest fangar!! Però primer...!!" Mentre la claca de primera fila aplaudeix i riu les gràcies, el públic està d'esquena a l'espectacle i riu les gràcies a uns nois que han començat la festa per la seva banda. Alguns del pallassos se'ls miren i copien els moviments, els acudits. Als entesos els fa mal el coll i el cap i ja no saben on mirar.

La festa de la democràcia caurà, aquest 2011, en 20-N. La democràcia real que demanen alguns pot tenir un sentit més ampli del que esperaven. Va morir el dictador i morirà el zapaterisme. No morirà, però, com no va morir el franquisme aquell 20 de novembre de 1975, l'espectacle de la democràcia liberal. Com va dir aquell:

Show must go on! Que continüi l'espectacle.

28 de juliol del 2011

Judicis a Tecnocasa

Es preveu que el judici de l'assassí noruec, terrorista de fe cristiana i cor conservador de la cultura europea, finalitzi com una tarda amb la dona a Don Piso. La meva proposta és la següent:

- Amb la venia, voldria fer un últim al·legat, senyoria.
- Endavant.
- El meu client (al qual vaig considerar un boig pertorbat, contra tota lògica humana i dins de tota lògica del dret, i en favor de la llibertat d'éssers humans abjectes) accepta la decisió del jurat i gaudi... exculparà les seves penes a la presó que li sigui assignada. Però voldria fer unes consideracions a la seva senyoria: en vistes a la pena tan severa, li sembla que la presó de màxima seguretat de Halden, per la naturalesa més esportista d'ell, és poc càstig, ja que, per les seves característiques, molt més d'interior, es veurà privat de ser conscient de tot allò meravellós que s'està perdent durant el seu temps de reclusió -l'advocat s'atura un moment i mira la taula, tapant-se la boca, intentant aturar aquell somriure que li tiva els llavis-. Perdó -inspira i alça la vista cap al jutge-. Així, sol·licita que li sigui assignada la presó, per exemple, de Bastøy, on podrà ser conscient de la vida meravellosa que l'espera... -es tapa la boca i reprimeix una riallada que s'escapa entre els llavis i deixa anar un gemec oprimit- quan... perdó... quan hagi redimit la seva pena i s'hagi convertit en un... -inspira fort i, ja sense més remei, mira a terra per acabar-: ciutadà com cal. -un fil de veu deixa sentir-: Moltes gràcies, senyoria. -Encara el puny tancat cap a Breivik i xoquen els artells.
- Ets un crack -xiuxiueja el seu client.
- Bé, senyoria, si és tan amable d'apropar-se a la tribuna, podem veure quina seria la millor manera. -Geir Lippstad s'aixeca i camina solemnement cap al jutge. Aquest li indica, amb el dit índex que s'acosti més i li parla a cau d'orella, tot indicant el catàleg plastificat a sobre la taula amb un cop de cap-. A la presó de Halden hi ha tot un circuit de jogging exterior. Grans extensions a l'aire lliure. Fins i tot una caseta on podria passar caps de setmana romàntics, ja m'entén.
- La veritat, si em permet, és que ell prefereix veure com es perd tot allò de la platja, els caballs i l'esquí. Viure-ho de primera mà... crec... que...


Bé, us feu la idea de com són els judicis allà, no? Tot de molt bon rotllo... En fi, així com són ells: primer són les persones; creuen en els éssers humans i en les seves possibilitats. Angelets.

27 de juliol del 2011

Un dia de fúria i pau

Mentre preparava la segona ratlla del dia al mirallet sentia, a la ràdio del cotxe, com comentaven l'explosió al centre de la ciutat. De la mateixa manera freda com havia aparcat el cotxe a Grubbegata, davant dels despatxos ministerials, i havia caminat cap a l'altre cotxe, va mirar la droga preparada. Va ficar-se el tubet metàl·lic al nas i va inspirar fort, tapant-se l'altre orifici. De seguida va sentir com li tornava l'energia, la decisió, l'empenta definitiva. Va obrir la porta del cotxe i va enfilar cap al ferry.

"Avui comença una revolució. La comences tu!", es repetia mirant fixament l'illa. Es va adonar que aquella dona el mirava amb la sospita als ulls. No hi va fer més cas.

En arribar a l'illa va aturar-se un moment. Va veure la dona caminar cap a la caseta del vigilant i la va seguir. La dona va dir alguna cosa al vigilant que ja s'aixecava quan ell va prémer el gallet dos cops. "He començat la revolució", es va dir mentre sentia la ràdio de la caseta. Pensar que ell anava drogat com deien que la noia de la ràdio anava sempre, el va fer somriure.

"Nois joves! Nois i noies joves amb tota una vida per davant! Quina notícia tan trista!". S'ho havia repetit tota la nit. "No entenc aquesta violència -plorava-, no entenc perquè han de matar gent aquests terroristes. Si no els agrada tot plegat que es matin ells!". Va abocar totes les pastilles del pot. "O que s'organitzin i construeixin el futur com aquells joves que va matar!". Va tirar el pot de les pastilles al jardí del costat i va veure com picava a terra i s'aturava darrere una caixa de cartró. Per un moment va pensar que ella era, fins i tot, més bona que aquell sonat. Va prendre unes quantes pastilles amb la ma i se les va posar totes a la boca. Va fer un glop d'aigua per fer-les baixar i, per un moment, es va sentir feliç perquè ella era més bona que el fill de puta aquell. Prou concerts beguda, prou xiulades. Prou fans enfurismats. Ella deixava el món en pau. Mentre recostava el cap enrere, va somriure, satisfeta.

6 de juliol del 2011

King of the Bongo

El Rei del mambo Rei de França President de la República Francesa ha decidit treure a passejar aquests dies a l'ex-esquerranosa, ex-cantautora d'èxit i avui Primera Dama del país veí. Ara sí, després d'un temps de "Què? què? Sí o no?", han decidit esbombar la notícia a "bombo i platillu" i passejar el bombo d'ella pels paisatges de "Le fort de Brégançon", un bonic illot que (avui he sabut que) és residència oficial d'estiu dels presidents des de 1968, que va decidir-se per aquest paratge després d'una primavera força moguda.

Bruni (+1) i el Presi
Els perspicaços lectors us haureu adonat que a aquest lloc no hi podem anar nosaltres. Només hi pot accedir el President, la seva senyora i família, els treballadors que mantenen les pedres lluents pels passejos i algun que altre periodista o fotògraf que ens els ensenyi.

Però no heu de patir! Ja han aparegut els primers dibuixos del projecte Camí Comtal, que ha de tapar les obres de l'AVE entre les estacions de la Sagrera i Sant Andreu. "Con este lema, el proyecto plantea un corredor verde con arboledas, fuentes, ágoras y caminos, que englobará las estaciones de La Sagrera y Sant Andreu Comtal, además de equipamientos, pistas deportivas y un carril bici" ens anunciava La Vanguardia fa uns dies. I, certament, les imatges que acompanyen aquesta descripció són d'allò més bucòlic, d'allò més noucentista. Un bonic lloc de trobada on totes i tots podrem passejar amb paraigues i faldilles amb mirinyac, amb esmòquings i corbates de llacet, sense res a envejar als inquilins de l'Elisi.

Un passeig pel camp
La imatge ens remonta a les batalletes dels avis, al "tot això que veus, abans eren camps". Doncs bé, ara ho tornaran a ser. Esperem que també arrasin amb La Maquinista, les Xonis i els Yonas. Fins i tot podria tornar la caça a cavall...

Fins i tot podria tornar la monarquia absoluta. Potser llavors el President de la República podria tornar a ser el Rei del Mambo i passejar la dona per allà on li plagués, i no haver-se d'amagar a un illot, que no fa per un rei. Ni de França ni d'enlloc.

30 de juny del 2011

Amor a la mort

Avui La Vanguardia es fa ressò de la notícia, publicada pel Daily Mail, del doble traspàs d'una senyora a la bonica població de Kazan.

Fagilyu Mukhametzyanov (dels Mukhametzyanov de tota la vida -aquesta segona vegada ha estat CTL+C/CTL+V-) va despertar al seu propi enterrament i, obstinada, va patir un segon atac de cor, vist que el primer no l'havia alliberat del tot dels seus familiars. Sembla ser que la senyora M., un cop tastat el Paraís, no estava disposada a tornar a la seva merda de vida marital amb Fagili Mukhametzyanov -també CTL+C/CTL+V- (que sembla que era cosí seu, extrem que no ha estat confirmat per la família d'ambdós).

Assistents a l'enterrament, que han preferit parlar rere la trista i traïdora, a banda de més avorrida, màscara de l'anonimat, asseguren que quan Fagilyu va despertar del son etern que l'havia portat uns dies a les portes de Sant Pere i més enllà, va exclamar: "Jo ja m'havia desfet de vosaltres, no em foteu!! Me'n torno!!". Després d'insultar, un per un, tots els assistents, va trucar una ambulància perquè se l'enduguéssin a l'hospital on, va assegurar, "volia morir sola, i no a la vora de la xusma que tinc per família".

Va viure 12 minuts més a l'hospital on, finalment i tranquil·la, es va despedir per segona vegada d'aquest món cruel per passar a gaudir la vida eterna.

Descansi En Pau, per fi.

28 de juny del 2011

L'equilibri

Quan es va haver efectuat el canvi va aixecar la vista. No s'ho va pensar. Va picar la pilota amb força -per sota, el cos enrere i totes les ganes i la classe (molta; tota) al peu- per fer-la volar potent i lleugera al llarg de quaranta metres. Va creuar tot el camp contrari per iniciar el descens entrant a l'àrea. Va volar uns centímetres per damunt del vol (estètic, inútil) del porter per entrar a prop del pal, a prop del travesser, a prop de la creueta.

Thiago Alcántara ho va fer perquè pot. I perquè sap que pot. Perquè s'ho creu. Va triar la Final de l'Europeu Sub-21. Va triar el gol que sentenciava el partit. Perquè ell s'ho pot permetre. Perquè s'ho creu.

Les seves declaracions dies abans les va dir amb el mateix llenguatge. Sap que pot. S'ho creu. Sap que li deu al Barça la formació, el nom. Però el talent és seu. I ho sap. Això li pot costar car: per triomfar en aquesta casa t'ho has de creure,sí, però has de saber que els teus límits topen amb el bé de l'equip. I ell no té clars el límits. M'agradaria que es quedés per trobar-los.

Bojan Krkic va arribar al primer equip del Barça amb les ganes dels joves, l'aurèola de promesa a punt de fer-se realitat. La canya sempre a punt. El peu sempre a lloc. Un davanter centre genuí. Furtiu, silenciós. Sempre darrere per acabar davant. La porteria sempre al cap, la pilota als ulls. Bojan feia gols perquè té el talent.

Amagat rere el rostre infantil del bon fill, va créixer massa ràpid. O millor: va voler créixer massa ràpid. Es va fer responsable quan no li tocava. No ha acceptat no ser-ho.

Coneix els seus límits. Però els límits se l'han menjat. I fins que no els accepti no serà el futbolista fresc, directe, que va pujar al primer equip. Acceptar que l'error forma part de la seva feina és l'única manera de triomfar. Quan l'error encega, no hi ha lloc per l'encert. El noi de Linyola marxa per aprendre.

L'equilibri, probablement, farà que tots dos triomfin al F.C. Barcelona. Tenen el talent. Els falta la ment.

26 de juny del 2011

Posa que és un dia qualsevol.

Posem que és un divendres qualsevol d'agost. Diguem que una ciutat normal, a la vora del mar. Posem que és un dia xafogós, d'aquells que et mullen la camisa i el front, que notes la humitat a la ratlla del cul com si aquell pet que has intentat amagar al metro t'hagués tacat els baixos. En un barri qualsevol, ni massa ric ni massa pobre, en un carrer fora del moviment frenètic de les botigues de tota la vida, però no lluny. Més aviat amagat del millor i el pitjor del barri, ocult en una plàcida vida comunitària on els veïns es diuen hola tot i no saber res de la vida d'uns i altres, només per cortesia, perquè han crescut veient els pares saludar al cambrer del bar on mai anaven o parar a ajudar la senyora -diria que del primer segona- a portar les bosses de la compra fins al portal i aguantar-li la porta tot somrient "bon dia".

Diguem que un edifici on la gent es saluda al replà i s'hi fan bromes sobre el temps, la política i l'esport. Posem a un pis que no és ni a tocar de terra ni del cel. I diguem que la porta no és la que queda a la vora de l'ascensor, que té aquella habitació des d'on s'endevina quin veí l'ha agafat i amb qui hi puja, però tampoc és la que queda al racó fosc, lluny de la finestra que, gairebé tot el dia, il·lumina la resta del replà a través del pati interior.

Direm que no hi ha cap manifestació de cap mena a la porta, cap símbol d'un equip de futbol, cap d'afiliació política.  A la porta d'entrada mai s'hi ha vist cap decoració per Nadal. Tampoc al rebedor de l'entrada hi ha hagut més que, potser, un parell de postals de la família d'ella. Alguna espelma que donés la benvinguda als pocs convidats que l'han visitat i que sempre n'han sortit encantats pel tracte rebut.

A les parets del passadís que divideix el pis entre les habitacions i que desemboca al menjador, hi ha un parell de quadres impersonals de flors que dónen un toc de color al blanc original, ara esgrogueït pel pas del temps i el fum de tabac.

La primera porta de l'esquerra obre pas a una habitació infantil, amb dibuixos escampats per una tauleta que enmarca el llit -dibuixos d'animals i flors- i tot queda il·luminada per una finestra que ocupa mitja paret. Les joguines ocupen bona part del terra i una capsa de plàstic dur, la tapa oberta contra la paret, que deixa veure el desgavell esperable als set, vuit o nou anys d'edat. La motxilla oberta sobre la cadira de fusta plegable amaga una llibreta, un estoig i l'agenda escolar, de setembre a juliol -l'agost per dibuixar-.

Al costat oposat del passadís la porta entreoberta del lavabo deixa veure la llum encesa i el mirall entelat. Se sent l'aigua de la dutxa que cau i un lleu somiquig. L'aigua arriba fins a la porta i ja mulla el passadís de rajoles blanques i el taca d'un color rosat.

L'habitació infantil comparteix paret amb la cuina, una habitació rectangular que dóna a un safareig exterior. Hi ha prou espai per cuinar-hi, però no per estar-hi en companyia. La pica és plena de plats en remull sota el raig de l'aigua calenta que fumeja. Al calaix obert, els coberts van quedant esquitxats per un rebot de l'aigua a un plat trencat. Un regalim d'aigua va del centre de l'habitació fins al passadís i el creua per entrar a l'habitació de matrimoni.

L'armari té les portes obertes i un dels calaixos deixa veure els pantalons a l'interior, un d'ells penja al límit, a punt de caure a terra, tan tacat com les sabates que l'esperen allà baix i les camises que s'ho miren tot des del penjador, la millor perspectiva, davant del llit, on geu, la panxa enfonsada, la cara desencaixada, el coll obert de costat a costat per on s'ha escapat la sang, l'aire que volia ser crit i la vida als trenta i pocs. Un nou regalim, aquest de sang, surt del bell mig del llit i ens condueix fins al final del passadís.

Allà s'obre el menjador. Un parell de quadres ocupen les parets més llargues de la rectangular habitació. Una taula s'amaga a un racó, al costat de la prota, sota una prestatgeria plena de figuretes de ceràmica de diversos casaments, comunions i vés a saber què més. Sota cada un dels quadres, oposats, la televisió, que emet uns dibuixos qualsevols a un canal infantil qualsevol. A l'altre costat, el sofà on seu, el ganivet pres amb força a la mà, la mirada infantil, ara sense innocència, gairebé sense consciència. Mira a l'infinit a través del reflex de la pantalla, que ja no són dues noies que es passen notes per sota la taula a un institut japonès, només és llum que il·lumina la foscor que s'ha fet a la ment, que ja no sent crits. Que ja no sent "ets una mala puta i el teu fill no aprendrà modals amb tants petons i les joguines escampades tot el dia pel terra". Que ja no sent l'aigua que cau a la pica contra els plats trencats. No sent la mare que somiqueja a la dutxa.

No sent la senyora -diria que del primer segona- que pica a la porta -"que hi ets, nena? hem sentit soroll"- mentre els peus se li mullen d'aigua rosada.

25 de juny del 2011

Torno a ser per aquí

Tenia ganes d'escriure. Es va centrar el missatge que volia donar. Va començar a donar-li voltes mentre l'ordinador es posava en marxa. Es prenia el seu temps, la màquina, ja vella i acalorada pels primers dies d'estiu. Va aixecar-se per agafar una cervesa que feia mesos que cultivava amistats entre hortalisses i iogurts al fons de la nevera.

El missatge no acabava de prendre cap forma definitiva (cap que el convencés) dins el seu cap mentre l'ordinador li demanava la contrassenya. Parlar de futbol, la seva gran passió? Parlar de la situació política internacional? Fer crítica cinematogràfica, ell que, realment, no en tenia gaire idea? Fer crítica literària, ell, que allargava les lectures com els nens els deures d'estiu a la casa amb piscina dels tiets? Què en devia saber, ell, de res en particular? Què li importaria al món, la seva idea sobre les coses? Aquests pensaments es reproduïen de manera cíclica mentre s'equivocava a l'hora de posar la contrassenya del correu electrònic. Les majúscules estaven actives.

Decidit a tornar a reviure allò que, uns deu o dotze posts abans, uns cinc anys enrere, li havia fet tanta gràcia de començar, va haver de buscar i rebuscar per entendre com anava. Tot molt més fàcil, evidentment. Tot molt més a l'abast, amb explicacions, més colors, més opcions, més dinàmic, més façanes. Tria i remena, refés, retroba tot allò que temps enrere vas abocar a la xarxa. Rellegeix. Això ho esborro. Això també. Tot fora.

Començar de zero.

Va pensar en com la vida s'encén i s'apaga al llarg dels anys. Floreix, es marceix, es podreix. Per tornar a reviure. El cicle de la vida. Les decisions es prenen una mica perquè sí, una mica perquè toca, una mica perquè no es digui que no has dit res. Una mica, també, perquè es creu en coses o, simplement, perquè la vida et posa en precipicis sense fons, en núvols de colors, al bell  mig de les tenebres o, suposo que a algú, a piscines a la vora de penyassegats per veure el mar fins a l'horitzó amb algú que li serveix begudes. Però sempre, en algun moment, la vida et fa començar de zero. O gairebé.

Per fi el va trobar i va obrir l'editor de text: Torno a ser per aquí. Tenia ganes d'escriure.