Pactes al G-20

- Frau M. ha de canviar el rumb.
- Disculpi, Míster. O., si em preocupo que els malgastadors deixin de ser-ho. Li recordo que qui els està deixant els diners perquè ho continuïn sent sóc jo.
- Miri, M., estem d'acord que hi ha d'haver un canvi a la seva cultura econòmica...
- I democràtica, no ho oblidi.
- I democràtica, cert, però l'austeritat els està ofegant i no saben com fer-ho.
- Encara no han après a ser responsables. L'únic a què s'ha dedicat aquest país des de fa segles, és a ser el millor amic dels seus amics.
- I és per això que s'ha d'intervenir el país. Però també s'ha de reactivar l'economia. S'estan enfonsant i ens hi arrossegaran a tots.
- Míster O., es pensa que no ho sé?
- Intervingui el país, enviï els seus funcionaris europeus a vigilar-los, però, pel que més vulgui, activi l'economia.
- Està bé: intervindrem. Però si s'escolen els diners com s'ha fet fins ara al sud d'Europa, ja hi enviarà vostè la VI Flota.
- Faci-ho. Ja ens encarregarem tots plegats de fer-los complir.
- Vaig a treballar. Parli vostè amb la premsa i digui el que li convingui per la reelecció.
- Molt graciosa.
- No faig broma. No vull aquells fanàtics cristians a Washington. Faci's reelegir.
- Ho faré si arreglem el sud d'Europa.
- Així sigui.

Trencar el sac i arreglar-lo

- Il·lustreu-me, doncs, senyor polític, de com serà el camí de sacrificis i de penúries. Quin és el futur que ens espera i per quins set sous hem de ser valents i seguir la disciplina que ens enfonsa cada dia més en aquest desànim.
- Crec que ha quedat ben clar. L'esforç el fem tots plegats per aquest país. Tots ens l'estimem i tots el volem treure de la misèria en que l'hem posat entre tots.
- Disculpi si el molesto amb aquesta afirmació, però m'ha semblat entendre que ens ficava a tots en un mateix sac, el que s'ha trencat i ara cosim uns quants, i sempre m'ha semblat -ja m'ho va semblar abans- que ens el miràvem des de sota i ja vèiem que aquell sac no aguantava el pes de tants peixos grossos com s'hi anaven encabint. És, per ventura, que ens hi vareu veure entrar algun dia? O potser ens hi heu fet entrar quan el forat ja regalimava?
- Li concediré que potser no hi eren, al sac, però bé els vaig veure clavant-hi les urpes per escalar-lo i potser va ser aquest el motiu que el va esfilagarsar.
- Sí que sentíem veus que, des de dins, ens comminaven a clavar-hi les urpes. També ens deien que allà hi cabiem tots, que el sac era prou fort per encabir-hi tothom que hi volgués entrar. Ara, però, no veig cap d'aquests capitostos sargint el forat. Més bé els veig aguantant-se les butxaques (que es segueixen omplint a cor què vols) amb una mà i l'altra ben fermada a la boca del sac, proferint injúries a tort i a dret i acuitant-nos a moure més ràpid les agulles. Fins es creuen amb l'autoritat d'explicar-nos com es fa un bon sargit per tal que la tela no es torni a trencar. Tant que es vantaven de la tela irrompible, no sé si ens els hem de creure, ara.
- No va ser pas per la mala qualitat del sac, que es va trencar, sinó perquè no tothom qui hi va entrar era destre a moure-s'hi, com tampoc tothom que intentava escalar-lo sabia com fer-ho per no danyar-ne la fibra.
- Deixaré el dubte de si era el millor sac, com també obviaré el fet que hi deixessiu entrar aquells maldestres. I ara, si us plau, responeu-me: com és que el sac el sargim els que no hi hem entrat mai?
- Perquè és entre tots que en farem un de més fort on hi capiguem junts i que sigui prou resistent per aguantar-nos-hi. Veureu, quan us hi deix... quan l'acabem entre tots, que el cul serà un lloc brillant, net i polit i serà resistent als vostres peus i restirà perfectament el pes dels que tingueu al damunt.
- No goso preguntar per què ens adjudiqueu el cul i no pas la boca del sac.
- Temo que no us agradarà la resposta.
- Ja. I de canviar de sac...
- D'això, estimat, en diem idees antisistema: ni parlar-ne, és clar.
- No, és clar. I que baixessin aquí per discutir-ho tots plegats?
- Fa estona que no el veig sargir.
- Té raó, senyor.

TN (aprox.)

"Els paràsits de la societat vinguts d'arreu ocupen els carrers de la ciutat, en aquests moments, reclamant seguir vivint dels nostres impostos i el nostre esforç. Davant dels nostres nassos, proclamen el seu dret a ser atesos als hospitals que paguem amb els nostres impostos, que l'Estat els subvencioni els medicaments que als seus països ni tan sols arriben. La policia democràtica s'ha desplegat per evitar que causin danys majors a comerços i ciutadans de bé.

Seguint amb l'escòria del món, a la República Bananera de l'Àfrica Centre-Occidental, la guerrilla rebel ha recuperat el control de les estratègiques mines i, en declaracions del seu líder, ha assegurat que la zona està pacificada i que garantirà el retorn dels milers de desplaçats, i que es normalitzarà en breu el comerç de minerals, principal font d'ingressos de la zona, amb les grans companyies internacionals.

I en un altre ordre de coses, aquests dies se celebra, a la nostra pacífica i avançada ciutat occidental, el congrés internacional de noves tecnologies on s'ha presentat l'última generació de processadors, més eficients gràcies a l'avenç en l'investigació sobre minerals. Les companyies del sector esperen augmentar els seus beneficis el proper curs.

I el govern ha informat que, per fer front a l'evasió d'impostos per part de les grans fortunes, estudia noves mesures com ara abaixar-los els impostos o comprar-los les pèrdues, així com concedir el dret de cuixa dins els seus imperis perquè puguin apaivagar, a través de les filles dels seus empleats i empleades (i d'aquestes mateixes), l'estrès causat per la delicada situació econòmica mundial, mesura transitòria que es derogarà quan els bancs informin que ha passat la crisi. Mentrestant, l'últim consell de Ministres ha decidit apujar els impostos als consumidors assalariats i demés pelacanyes que han viscut per damunt de les seves possibilitats aportant poc o res a les arques de l'Estat. Així, esperen que els bancs segueixin sense donar diners i les grans empreses no creïn ocupació, però mantinguin les penoses condicions laborals que asseguren les justes possibilitats en què haurien de viure els ciutadans de bé d'aquest país.

Ara els deixem amb la informació esportiva, i amb l'il·lusionant fitxatge del nou davanter que ens ha de fer feliços dos cops per setmana mentre es follen a les nostres filles i agonitzem als hospitals a meitat de preu.

Bona nit. I siguin feliços."

La victòria dels bergants

L'altre dia em van fer arribar un enllaç amb una carta al director que publicava El País del dia 29/IV/2012 i, en la qual Carlos Prieto Dávila, exposava la seva indignació per les últimes mesures (llavors) del govern de Mariano Rajoy, entre les quals, retallades en ensenyament i, sobretot, en salut. Destacava, a la seva carta: "atendre els immigrants als hospitals, pagar els medicaments del pensionistes, les cadires de rodes de les persones amb diversitat funcional". "No vull viure -afirmava- en una societat que penalitza la desgràcia, ens anava bé sent solidaris", per oferir el seu gra de sorra: "Falten diners? Si és així, no vull que l'hi prenguin als meus pares, jubilats, ni que retallin en ensenyament. Aquí està la meva nòmina". Carlos Prieto deplorava, així, que es retallin drets als més desvalguts i que s'exprimeixi els que tenen menys recursos. I obria una crítica directa al cor de la dreta espanyola: "Pot no semblar-los bé. En aquest cas els prego, els exigeixo, que eliminin del seu ideari la menció a l''humanisme cristià'. Vagin de cara, diguin el que són". I repassava els preceptes que va marcar Jesús de Natzaret i que ells es salten a la torera.

Humanisme cristià, vaig pensar. Resulta que a principis d'any, al congrés popular del febrer, ja van discutir si canviaven aquest concepte, al seu ideari, pel d'humanisme de tradició occidental o europea. Finalment van conservar el primer.

Jaques Maritain va ser el filòsof francès que va assentar les bases de les Democràcies Cristianes europees que van dominar la política del Vell Continent després de la Segona Guerra Mundial. Però la seva influència arriba fins als nostres dies al ritme dels partits político-religiosos. Deia Maritain que: "L'home de l'humanisme cristià sap que la vida política aspira a un bé comú superior a una mera col·lecció de béns individuals... que l'obra comú ha de tendir, sobre tot, a millorar la vida humana mateixa, a fer possible que tots visquin a la terra com a homes lliures i gaudeixin del fruït de la cultura i de l'esperit... aprecia la llibertat com quelcom del que s'ha de ser mereixedor, comprendre la igualtat essencial que hi ha entre ell i els altres homes i la manifesta en el respecte i en la fraternitat; i veu en la justicia la força de conservació de la comunitat política i el requisit previ que, portant als no iguals a la igualtat, fa possible que neixi la fraternitat cívica...".

Sembla ser que, com tothom, el Partit Popular manté la marca però n'oblida el sentit. Un signe dels nous temps polítics. Sembla que no només l'esquerra política ha perdut el nord. El poble ha deixat de ser el destinatari del bon govern per ser, només, la coartada del govern a seques. "El poble ens ha fet confiança", frase que havia sonat, en altres temps, a assumpció de responsabilitats davant d'aquells, avui sona a tàctica de terra cremada: Els camps que m'han donat vida per arribar fins aquí, seran arrasats pel foc dels mercats (aquest concepte terrible que ningú sap què vol dir exactament, però tothom sap on ens porta). La política ja no mira enrera a l'hora de respondre dels seus actes. Només mira amunt. I ara sense cap pudor. La política ha perdut la careta, però també la vergonya. Tot alhora, d'un cop de crisi.

Supervivència bàsica

Així, per si passa, ja ho teniu...

http://www.mapofthedead.com/

Una aposta segura

Jo dic sí a EuroVegas! Jo dic que habilitem un immens emplaçament d'oci 24 hores, ben a prop de Barcelona, però encara més a prop de l'aeroport del Prat. Que l'alcohol sigui molt barat i el menjar gairebé gratuït.

Jo dic que tots els autocars que arriben plens de tancs de 2x2 del nord d'Europa (sobretot) surtin d'El Prat en direcció sud i, en cinc minuts, entrin a l'hotel on ja els podran rebre amb una copeta de cava. Que s'allotgin a habitacions exageradament grans i es banyin a les piscines i es juguin els calés a les ruletes, al pòquer i a les màquines escurabutxaques. Que mengin fins a rebentar i que fagin la migdiada torrant-se al sol tombats sobre una amaca amb les quatre barres. Que es llevin a la nit i vagin caminant a les discotèques o bars nocturns. Que beguin fins que no puguin estar-se drets i que tornin arrossegant-se als hotels per dormir una estona abans de tornar a jugar-se els diners a la ruleta, al pòquer i a les màquines.

Aviam si així, per fi, netegem els carrers de Barcelona de joves (i no tant joves) rossos-or dormint a les cantonades, buscant brega o fent-nos sentir pena de compartir-hi espècie.

Aviam si netegem la Costa Brava de baralles al carrer entre italians i francesos. Si Catalunya pot ser, per fi, un destí turístic de qualitat, amb un refugi per les bèsties que deixaran de recórrer els carrers i les platges sembrant el fàstic entre els autòctons i els turistes de bé.

Jo dic sí a EuroVegas. I dic sí a gaudir del nostre país com cal.

Els camins del senyor

Sempre hem pensat en un retir espiritual com un apartament del món, del tracte amb la gent, de les amistats, com descriu el diccionari.cat a la seva quarta accepció a retir.

El mateix van pensar els habitants de Besana Brianza, localitat llombarda, quan Massimo Donghi, Don Max, com el coneixen els seus feligresos, els va informar que marxava de retir espiritual durant una setmaneta. Però Don Max tenia una idea més bona, menys espiritual. Don Max es va retirar a un luxós hotel de 17 plantes per solcar el mar mediterrani envoltat de món, de gent, de luxe i de família.

L'engany es va descobrir gràcies al missatge tranquil·litzador (al maleït Facebook) amb que la seva neboda va informar el món, la gent i les amistats, que estava bé, que després del terrible incident del Costa Concordia a les costes de l'illa de Giglio, a les aigües del mar Tirrè, ella, l'àvia i el tiet, estaven sans i estalvis.

Don Max, n'estem segurs, va tenir temps de pregar per la seva i per milers d'ànimes més durant la llarga estona de pànic que va viure el passatge del vaixell després que el seu capità també es retirés (accepció primera) a l'habitació d'un hotel. Una experiència que, de ben segur, el va fer reflexionar, buscar l'espiritualitat necessària per esquivar la mort o suportar-la.

Don Max, doncs, ha vist reforçada la seva fe en veure que la seva negligència només va ser una crida de Déu, que el va fer deixar un ramat d'ànimes sense pastor que els expliqués el camí de la salvació i l'ascenció al regne dels cels, per ajudar un bon grapat de cossos sense capità i enfonsant-se a les profunditats de les aigües, a trobar el camí de les llanxes salvavides i l'ascenció a la terra ferma. Els camins del senyor són inescrutables.

La perplexitat

Képler Laveran Lima Ferreira va arribar a Madrid l'estiu de 2007 per reforçar el centre de la defensa d'un dels clubs més prestigiosos del món, el Real Madrid Club de Fútbol. El seu president en aquell moment, Ramón Calderón, va desembutxacar 30 milions d'euros per fer-se amb els serveis d'un "dels millors centrals del món". Képler Laveran, a qui es coneixia amb el sobrenom de Pepe, va arribar amb la il·lusió d'un principiant per posar-se a les ordres de Bernd Schuster, que substituïa l'italià Fabio Capello qui, malgrat haver guanyat el campionat de lliga espanyol, no va arribar mai a enlluernar amb el bon futbol que pensava mereixer l'afició de la capital. Per això, el president va decidir apostar per un valor que guanyava punts al capdavant del Getafe i rodejar-lo de futbolistes de qualitat per tal que el públic del Bernabéu tornés a gaudir del bon futbol que els havia estat negat reiteradament durant tants anys.

Pepe afila els tacs

Així, doncs, Pepe va començar a imbuir-se dels aires d'aquell club, dels aires de grandesa. Es va informar sobre el club, els seus valors. Va voler buscar els referents que feien d'aquell un club tan especial. Així que, quan va començar a sentir parlar d'aquests referents, un destacava per damunt dels altres: Juanito. El seu esperit, vaja. El jove Pepe, que volia arribar al cor dels madridistes va posar mans a l'obra i va entrar a Youtube i va teclejar: "Juanito Real Madrid". I va veure el vídeo que li havia de canviar la vida. Ja no seria només un gran central amb control de pilota suficient per fer jugar aquell Real Madrid. A més, s'imbuiria d'aquell esperit que els madridistes tan admiraven i encara trobaven a faltar.

 

Pepe, l'any 2012 , segueix perplex. Quan creia que ell, entregat en cos i ànima al seu club, era el referent dels valors, rere l'estela del seu compatriota i entrenador, José Mourinho, que definien el Real Madird, veu com una tempesta mediàtica se l'enduu per davant. Per segona vegada. Però molt més violenta que la primera. Mourinho li assenyala el camí, com a la resta del madridisme, i ell el segueix. L'afició madridista li demana reencarnar-se en Juanito. I ell hi posa el cos i l'ànima. I segueixen sense estimar-lo.

I ell està confós.

Inchino

Un creuer va embarrancar, la nit passada, a la costa toscana perquè el capità, el veterà de 52 anys, Francesco Schettino, va voler fer una reverència (apropar-se a un lloc per homenatjar, fer un regal, a un membre de la tripulació) al seu cap de cambrers, Antonello Tievoli. "Vine a veure-ho, Antonello, som a sobre el teu Giglio", va dir-li just abans de sentir com le roca s'enfonsava al casc de la nau i hi feia un forat de 70 metres de llarg.

Ràpid com un llamp, el capità es va posar en acció, i quan encara quedava una bona part del passatge a bord, ell ja era a terra ferma i intentant enganyar, per ràdio, a l'autoritat portuària, dient que encara es trobava al vaixell posant ordre al pànic que s'hi vivia. La Capitania del port va haver d'ordenar al capità que tornés al vaixell a ocupar-se de la situació, però Schettino va haver d'admetre que no hi era. També va dir que no podia tornar al vaixell perquè s'havia espatllat el motor de la llanxa.

Vada a bordo, cazzo!

Aquest matí ha comparegut davant el jutge "bé físicament" i "serè" i el seu advocat ha declarat que Schettino sembla tranquil perquè "està convençut que va fer tot el possible".

Mentre ell està "bé físicament" i "serè", Antonello Tievoli es troba a casa seva i no pot sortir-ne per la sensació de culpa que el rosega per dins. Una trentena de cossos no poden sortir del vaixell, probablement perquè han perdut la vida. Uns altres ja han estat recuperats, també sense vida, de l'interior del vaixell o de les fredes aigües del mar Tirrè.

Jaime Rodrigo, president de dret marítim del Col·legi d'Advocats de Barcelona, creu que "li poden caure entre 15 i 20 anys de presó", de la qual cosa el capità, segons el senador Mark Filipo, que l'ha visitat aquest matí a la presó, "no és plenament conscient".

Doncs bé, des d'aquí volem afegir que, posats a caure-li, també li podria caure la cara de vergonya. Però sembla ser que només serà la condemna. Així que també desitgem fer una reverència, un homenatge, al Francesco, tot convidant-lo a baixar-hi ell, a buscar la gent que falta. I sense bombones d'oxígen. Veurem si hi pot trobar algun dels desapareguts per mirar-lo als ulls i no trobar-hi ànima. O, ni que sigui, una mica de la vergonya i la humanitat, que li devien caure mentre saltava a la llanxa salvavides, deixant endarrere el vaixell i els milers de vides que tenia al seu càrrec.

Esperem que tingui uns quants anys d'aïllament per pensar-hi, si més no.

Un matí a Celtic Park

Una manta de pluja queia lateralment sobre la grada Nord de Celtic Park el dia abans de Nadal. Des de la part alta de la grada dels Lisbon Lions, més arrecerada del vent, ens agitàvem intentant fer circular la sang cap als peus, que se'ns congelaven en contacte amb el ciment armat (malgrat els dos parells de mitjons).

Abans d'arribar a l'estadi ja vam veure un parell de policies escorcollant un jove en roba de xandall a la porta d'un pub, sota la pluja i el vent davant la indiferència dels vianants, morts de fred i ganes d'entrar a l'estadi -per més que això no els salvaria del fred, si de cas de la pluja- o bé bevent per fer més via i escalfar el cos i l'ànima.

Tres nois, unes files més endavant, saltaven de manera patètica, engarrotats pel fred (i la poca roba esportiva que portaven, ells, tot valents). Van cantar durant tot el partit, sobretot un d'ells. Molt probablement anaven beguts. No vaig entendre ni una sola paraula del què van cantar al llarg tota aquella estona. Els escocesos que m'hi acompanyaven lluïen orgullosos l'haver estat capaços de traduir a l'anglès civilitzat alguns (no tots, ni molt menys) d'aquells gemecs.

El partit va passar a poc a poc, sensació afilada pel fred que requeria un retorn a la calor de la llar. Res destacable al terreny de joc més que la proposta futbolística del Kilmarnock. Descarada, atractiva. Joc combinatiu de superioritats des de la defensa. Els jugadors van buscar la pilota tota l'estona per buscar passar-la immediatament. La llàstima és que la qualitat individual no acompanya a la idea col·lectiva. El Celtic en va tenir prou amb un atent central kenià, un bon interior sud-coreà, un ràpid (i prou) lateral alemany-sud-coreà i un mediocre (però potent) davanter grec per acabar amb el bonic partit del Kilmarnock.

La tornada al cotxe es va assemblar a la marxa dels difunts, el cap cot tothom, la boca closa i el rostre humit, les faccions congelades, en processó cap a la salvació d'aquella tempesta habitual.

Una experiència inoblidable.