I no obstant... (i II)

He notat últimament, i ho vull constatar, bo i seguint amb el missatge de l'anterior post, que la gent se'n surt amb la vida. Dit així és una collonada. Cert.

Però vull que se m'entengui. He notat que la gent és emprenedora al seu nivell. Parlo, és clar, de la gent més propera, amb la que em relaciono amb asiduïtat, la que conec i sé per on l'intenta portar la vida. Tothom té problemes i jo havia arribat a pensar que la gent no podia tirar endavant. Eppur si muove. Malgrat tot, la gent tira endavant. Noto un cert optimisme i potser sóc jo que ho veig amb un vidre de colors llampants, però veig que tots els problemes que sorgeixen són superables, i que, al meu voltant, se superen amb èxit creixent. És engrescador veure com les persones se surten amb la seva, les persones properes sobretot, és engrescador veure que la gent que val tira endavant quan l'adversitat és més gran. M'agrada veure que la gent es mira els obstacles amb cert optimisme, com a proves a superar, no amb el desànim que havia notat en èpoques passades. Veig la gent positiva.

És un fet que no és més cert per comprovable, ja que no ho és. Parlo de sensacions, de converses. És per això que potser estic venent fum, que potser no entenc res. Potser un dia d'aquests la vida em posarà al meu lloc i veuré tot l'engany que m'havia muntat. Però vull creure que no: vull creure en la humanitat per damunt de totes les adversitats (naturals, administratives i etcèteres). Repeteixo que potser només és la meva visió subjectiva, però, ves, estic en una etapa positiva: l'etapa optimista de Nadal (dirien els historiadors de l'art si això fos una etapa creativa d'algú important). Veig les coses de manera positiva i animo a tothom a prendre el camí positiu, a veure el costat positiu, a ser positiu i tirar endavant, a enfrontar-se amb les adversitats creient tenir les de guanyar.

És una mena de nyonyada, això, però us animo que practiqueu aquesta vessant de la vida. Aquella de queixar-se per tot la trobo passada de moda. Ja no mola el rollo auto-odi. No mola el rollo auto-compassiu. M'han obert els ulls. He vist la llum a través d'uns altres ulls que m'han guiat lluny d'una visió un pèl xunga de la vida, m'han netejat el vidre (una mena d'ajuda espiritual, però sense ser-ho) i ara, per fi, ho veig tot clar.

No deixem que les adversitats ens aixafin la guitarra. Que ningú ens faci anar enrere. Sense por i sempre endavant. Perquè el món és per als qui el volen.

I no obstant...

N'estic fart. Fart de polítics incompetents, personalistes, egòlatres, pretesos intel·lectuals, contraris a tot allò que sigui bo per la societat i favorables a tot allò que els sigui favorable a ells o als seus partits.

N'estic fart de tantes polítiques. De les polítiques econòmiques que no ens deixen respirar, de les polítiques anti-terroristes d'aviam-qui-s'apunta-el-tanto, de les polítiques territorials integradores, de les desintegradores, de les solidàries i de les insolidàries, de les socials i de les de tota mena.

Estic fart de sentir dir que aquest és millor polític que aquell, que aquest sí, que ho farà bé, que l'altre no, l'altre ho farà molt malament, i sempre acabar-se queixant del que hi hagi.

Estic fart que la política m'avorreixi, estic fart de veure portades de diaris que mai diuen res de bo ni res de nou. Es repeteixen i sempre tot va a pitjor.

Estic fart que tot el que han de sol·lucionar aquí sempre els acabi beneficiant a ells. Estic fart que tot el que han de sol·lucionar a l'exterior sempre acabi beneficiant una empresa d'armament o diverses.

Estic fart dels polítics, de tots, estic fart de la política, tota, de la podrida política sense ideologies, sense marge d'error, burocràtica perquè sí, despietada perquè funciona així, deshumanitzada perquè l'administració no té sentiments. N'estic fart de tota aquesta parafarnàlia que s'ha muntat, del circ polític que al final a qui menys beneficia és als ciutadans, només ens entreté mentre allà es fa i es desfà.

No vull donar la imatge d'anarquista rabiós, anti-tot, "abajo el trabajo" i "anaraquía y birra fría". Però sí que vull donar la imatge de la desil·lusió, la imatge de la inseguretat política que dóna el "mundillo" polític actual. Em sembla una vergonya tot el que veig, no me'n sé avenir que el món pugui funcionar amb aquesta gent "manant".

Eppur si muove.

It's a free world... (Ken Loach)

Dura vida per l'immigrant, dura vida la del nadiu. Poca feina, molts deutes. L'explotació continua, no és esclavatge però s'hi apropa. Violents immigrants els de l'est: l'única sortida moral?

Dura pel·lícula la del Ken Loach, una més. Més històries explicades de la manera més crua, més impactant per real, per pròxima. Ben documentat, ben ambientat, sense grans escarafalls, sense grans actors. Ho explica com sempre: si es pot suavitzar una situació, no ho fa. La realitat tal qual. La compra de mà d'obra a Polònia, amb grans promeses i petites garanties. El món occidental versus la desesperació. La cruesa del món empresarial, masclisme laboral, injustícies a tots els nivells. La necessitat, l'amor materno-filial, el risc emprenedor, les trampes legals, les màfies: la dura realitat, tots els punts de vista, un retrat paisatgístic, tots els detalls des de tots els costats: una mena de Picasso, però aquest s'entén.

Un cop més ha valgut la pena, la història més rodona que d'altres vegades, final obert a la reflexió però ben quallat.

Llàstima que els britànics no vulguin que la resta del món els entenguem i s'hi esforcin tant! Versió original subtitulada: una feinada. Però sempre val la pena.

I tu qui ets?

PreData: T'adones del que has aconseguit oi Arseni???? Mesos d'abstinència... llençats a la paperera!! Ai, redéu, tanta feina per res... Bé, aquí està el tema aquest

I tu qui ets?

Regles del joc:

- Respondre a totes les preguntes sincerament i amb una foto teva.
- També s’ha de col•locar el link del teu fotolog al finalitzar.
- No oblidis deixar un comentari al seu fotolog amb el següent missatge: “ has estat escollit/da” i afegir que llegeixin el nostre.

==

- Jo tinc: buff... comença bé! No ho sé... ganes de canviar moltes coses... y estoy en ello!!!!
- Jo desitjo: que tot vagi com ho estic planejant!
- Jo escolto: Adrià Puntí (magnífic!!!!!!)
- Jo tinc por: cada cop de menys coses... només de mi mateix
- Jo perdo: els papers el cap de setmana a la nit!!
- Jo necessito: pau i tranquil·litat
- Jo li dec: ara mateix moooolts calés al meu germà. I tantes coses a tans amics... per dir-ne alguns de propers l'Adrià i la Rogés últimament m'han ajudat a encaminar la vida
- Em dol: perdre la gent, perdre el camí, el nord
- Tens un diari? No
- Tens un secret que mai hagis explicat a ningú?: I tant! I morirà amb mí
- ¿Creus en l’amor? Pse...
- ¿Et vols casar? Cada cop ho tinc menys clar...
- ¿T’agraden les turmentes? M’encanten. Tancat a un bar amb un bon finestral, amb un cafetó ben calent entre les mans.

Qui és?
- La persona més rara: Pregunta difícil. He conegut molta gent molt peculiar. Una de les que més i que ja li he dit força vegades (tot i que des que s'ha tornat encara més raro no el veig), el Marc Querol. Terrible!
- La persona que millor et coneix: Doncs... mooolt probablement l'Adrià, el mey cosí (que ja ha sortit a dalt)
- El professor més avorrit: Crec que la Montserrat Jimenez, no sé quina assignatura em feia però no hi vaig anar gaire per alguna cosa...
- La meva ànima bessona: Ni idea!
- L’amic/amiga amb qui has tingut més merders: No sóc gaire de merders... i menys amb els amics...
- La persona que més t’ha decepcionat: Probablement els pares... quina patacada quan cauen del pedestal!
- La persona que més t’ha ensenyat: Intento aprendre de tothom, no sabria dir UNA persona que m'hagi ensenyat MÉS
- La persona que més trobes a faltar: Ara mateix l'Eli Rogés... massa temps junts, massa coses compartides... però som massa diferents.

Quin/a és?
- La frase que més utilitzes al msn? hahahaha (amb diversa llargària)
- El teu desig més gran? Fer el que vulgui fer a cada moment i sortir-me'n.

Altres preguntes:
* Aniversari: 21 de Setembre
* Signe: Virgo
* Color natural del cabell: castany
* Color dels ulls: marró, molt clàssic
* Número preferit: mmm... no ho sé
* Mes preferit: Abril
* Estació de l’any preferida: La primavera
* Esport preferit: FUTBOL!!!!
* Cafè o te: El cafè
* Muntanya o platja: Muntanya a l'estiu, platja a l'hivern
* Barça o madrid: HAHAHAHAHAHAHAHA....
* Sol o neu: Sol, la neu no perquè no m'hi han portat gaire de petit, falta de costum, en diríem, però sempre que hi vaig m'encanta.
* Cotxe preferit: Qualsevol BMW, des de petit, és una debilitat.

Durant les darreres 24h. tu has:
- Plorat: No
- Ajudat a algú: Probablement
- Comprat algo: Menjar, beure i fumar.
- Emmalaltit: (Continuat malalt)
- Anat al cine: No. Exàmens, almenys he de simular que estic pel tema
- Sortit a sopar: Si, ara en torno (dinar setmanal amb Marcel i papa)
- Dit t’estimo: No. El que sí que he fet és pensar que trigaré un booooooon temps a dir-ho de nou.
- Escrit una carta: No
- Perdut la parella: No
- Parlat amb algú que feia temps que no ho feies: No
- Tingut una conversa seriosa?: No gaire seriosa, però una mica sí.
- Perdut a algú: No
- Abraçat a algú: No
- Barallat amb algun parent/a: No
- Somiat despert/a: Molt

Alguna vegada podries:
- Menjar algun cuc: Home, suposo que sí...
- Matar a algú? Voldria creure que no...
- Mantenir sexe amb algú del mateix sexe: No ho crec…
- Cantar en un karaoke: Probablement sí
- Emborratxar-te: Jo no les faig aquestes coses...
- Robar en una botiga: No he sigut mai gaire de robar...



Nominats:
ElBlogdelPau!!!!

Records

Jeje, de nou a Variats, no per res... pura nostàlgia. De tant en tant m'hi passo, sabeu? Passo a rellegir, a recordar alguns moments, a recordar que no tinc inspiració per escriure... em fa pensar força aquest blog! És probable que la tònica sigui aquesta regularitat i aquesta vulgaritat pel què fa als posts que vinguin a partir d'ara. Ja no reformulo res, és només un lloc on passar-se de tant en tant, és aquell banc que tant ens agrada on seiem només quan hi passem, és aquell paisatge que ens agrada veure quan ens el trobem de cara, aquell pastís que tastem sempre que en porta algú. És aquell no-sé-què-que-què-sé-jo... només em desfoga i si hi passeu i el voleu llegir hi esteu convidats.

Res més, era un posts per aquells que encara feu ronda i de tant en tant us deixeu caure. Des d'aquí us envio records... fins que ens tornem a veure!

Ptons

Somni d'una nit d'estiu

Bon any nou, estimats i abnegats seguidors (quina perseverància heu mostrat els primers mesos d'existència per tan poca resposta d'un servidor!!)!!. "Les coses canviaran?" us podeu preguntar. No ho crec. Almenys de moment. Aquest post vindria a ser una mena de feble senyal de vida. No vull deixar morir el blog, però tampoc sembla que, pel moment, hagi d'anar millor que en els últims temps. És probable que d'aquí a poc, amb l'ordinador a casa i amb internet, la vida més ordenada i un piset de puta mare, el blog reprengui el ritme vertiginós amb què es va iniciar. També espero trobar la frescura que vaig perdre allà pel quart o cinquè post i que mai més ha tornat.

L'any nou no semlba que hagi de significar vida nova, però espero que ho pugui dir del pis nou (de moment encara no és pis del tot). En fi, que la meva intenció, com tots ja sabeu, mai ha estat la de deixar morir Variats, ans al contrari, quan hi penso i veig la il·lusió que m'hi va portar aquells dies d'estiu sento una certa... no en diré tristesa, però sí una certa malenconia. El somni d'aquella nit d'estiu (fixeu-vos en el joc de paraules literari que he fet perquè recordeu l'obra de Shakespeare, ara sota sospita) de fer un blog dinàmic, aquell post on tant animava a la participació s'han esvaït en el temps i només queda un record difós del que vaig pretendre llavors.

Tota aquesta parrafada que heu aguantat fins ara no volia dir res més que tot seguirà igual pel moment, que quan no tingueu res (però res, eh!) millor a fer, podeu donar un cop d'ull a Variats i, de tant en tant, hi trobareu un post simpàtic, o terriblement vomitiu, o us faré somriure, o us faré deprimir, la qüestió és que tampoc vosaltres el deixeu caure en l'oblit. Jo us prometo que no ho faré. I després de la pallissa em despedeixo cordialment, no sense abans desitjar-vos un molt bon any 2007 i que tots els somnis que tingueu es compleixin i tingueu prou salut per treballar en fer-los complir.

Petons i abraçades a totes i a tos (els pocs que sou, jeje),

Reformulació o mort.

VARIATS ha mort, tal com el vaig entendre durant uns dies, ara tan llunyans, als seus inicis. No és cosa que se li escapi a ningú, és un fet consumat. És per això que la filosofia plena d'il·lusió del principi ja no serveix per marcar unes directrius. La meva situació ha canviat molt, la vida dóna voltes i tal... en fi, que ja no tinc aquelles ganes de menjar-me el segle XXI, ni tinc tantes coses a dir, o no em surten, o no tinc internet a l'abast quan les vull escriure. No ho sé, però això ha mort!. Sé que alguns no heu perdut la il·lusió, que encara passeu de tant en tant aviam si hi ha sort, deixeu algun comentari quan no sabeu què fer, en resum, gairebé sou més VARIATS que jo mateix.

Així, doncs, aquest blog necessita reformular-se.

A partir d'ara no prometo res. No prometo escriure cada cert temps, no prometo informar de res, no prometo mantenir-vos, estimats lectors, al corrent de res a través del blog. Només prometo que quan sigui el moment apareixerà algun post, ni abans ni després. us prometo que si tinc internet a prop i em sento inspirat, escriure, però sinó NO!

Entenc que aquest nou blog pot ser, en certa (i tan certa!) manera, poc animós, o fins i tot pot fer-me perdre algun dels (pocs) lectors que tenia fins ara. Però el cert és que tots els meus lectors coneixeu de la meva inconstància, de la meva poca paraula ens certs aspectes (com ara els blogs). Així les coses, el nou plantejament no passa de ser una mera explicació dels mesos passats, de l'agonia d'aquest blog, de la mort clínica que ha patit durant aquests temps. Però una cosa sí que vull dir, i és que mai he deixat de creure que algun dia tindria prou coses a dir o prou ganes de dir-les i aquest blog rebifaria, com l'au Fènix, de les seves cendres.

És per això que demano comprensió, que el fet que no escrigui no us faci pensar que m'he oblidat del blog, només que les circumstàncies (per covard que sigui l'argument) no m'inspiren o no em permeten actualitzar-lo.

Així, doncs, s'inicia la tercera etapa del blog (després del Naixement i l'Agonia), s'inicia el que, espero, sigui una modesta vida, lluny de posts magnífics ni de ritmes bruscs en l'aparició dels mateixos. Aquesta etapa serà la de la Tranquilitat, del "nar fent".

Reformulat i sempre vostre,
Bayfon