I no obstant... (i II)
He notat últimament, i ho vull constatar, bo i seguint amb el missatge de l'anterior post, que la gent se'n surt amb la vida. Dit així és una collonada. Cert.
Però vull que se m'entengui. He notat que la gent és emprenedora al seu nivell. Parlo, és clar, de la gent més propera, amb la que em relaciono amb asiduïtat, la que conec i sé per on l'intenta portar la vida. Tothom té problemes i jo havia arribat a pensar que la gent no podia tirar endavant. Eppur si muove. Malgrat tot, la gent tira endavant. Noto un cert optimisme i potser sóc jo que ho veig amb un vidre de colors llampants, però veig que tots els problemes que sorgeixen són superables, i que, al meu voltant, se superen amb èxit creixent. És engrescador veure com les persones se surten amb la seva, les persones properes sobretot, és engrescador veure que la gent que val tira endavant quan l'adversitat és més gran. M'agrada veure que la gent es mira els obstacles amb cert optimisme, com a proves a superar, no amb el desànim que havia notat en èpoques passades. Veig la gent positiva.
És un fet que no és més cert per comprovable, ja que no ho és. Parlo de sensacions, de converses. És per això que potser estic venent fum, que potser no entenc res. Potser un dia d'aquests la vida em posarà al meu lloc i veuré tot l'engany que m'havia muntat. Però vull creure que no: vull creure en la humanitat per damunt de totes les adversitats (naturals, administratives i etcèteres). Repeteixo que potser només és la meva visió subjectiva, però, ves, estic en una etapa positiva: l'etapa optimista de Nadal (dirien els historiadors de l'art si això fos una etapa creativa d'algú important). Veig les coses de manera positiva i animo a tothom a prendre el camí positiu, a veure el costat positiu, a ser positiu i tirar endavant, a enfrontar-se amb les adversitats creient tenir les de guanyar.
És una mena de nyonyada, això, però us animo que practiqueu aquesta vessant de la vida. Aquella de queixar-se per tot la trobo passada de moda. Ja no mola el rollo auto-odi. No mola el rollo auto-compassiu. M'han obert els ulls. He vist la llum a través d'uns altres ulls que m'han guiat lluny d'una visió un pèl xunga de la vida, m'han netejat el vidre (una mena d'ajuda espiritual, però sense ser-ho) i ara, per fi, ho veig tot clar.
No deixem que les adversitats ens aixafin la guitarra. Que ningú ens faci anar enrere. Sense por i sempre endavant. Perquè el món és per als qui el volen.
