Som 7 mil milions de persones al món. La notícia fa dies que s'anunciava i finalment s'han complert els pronòstics dels demògrafs, que havien assenyalat el dia d'avui com la data assenyalada per a tal esdeveniment. Bé, de fet, com que avui era la data, els pronòstics s'han complert...
A primera hora del dilluns 31 d'octubre de 2011, tant l'Índia com les Filipines s'han afanyat a presentar-nos els habitants número 7.000.000.000. Amb el suport d'institucions internacionals, que són les que dónen fe dels esdeveniments i en garanteixen l'autenticitat o, si més no, el simbolisme oficial.
Danica May Camacho, la nena filipina designada com a habitant set milions per les Nacions Unides, ha nascut a les 00h00 d'avui a un hospital públic de la capital, Manila. El títol li suposarà, a banda de l'honor mateix, una beca d'estudis de per vida i un ajut públic per als pares, autors de la proesa i el miracle de donar vida a un nou ésser, per poder engegar un negoci comercial.
Però l'honor l'haurà de compartir amb, almenys, dues persones més. La primera que li discuteix el títol honorífic és Nargis, una nena índia nascuda a un centre de salut rural de l'estat de Uttar Pradesh, al llogarret de Mall. En aquest cas, el simbolisme l'ha volgut donar la ONG britànica Pla Internacional, que ha situat l'històric naixement, no en una gran capital, sinó en un remot poblet del nord de l'Índia, a prop de la frontera amb el Nepal.
Però al matí, un altre organisme internacional, el Fons de Nacions Unides per la Població (UNFPA), ha anunciat el seu propi candidat. És un infant nascut a la ciutat bàltica russa de Kaliningrad. El petit Piotr és el tercer candidat però no l'últim. Des de l'extrem oriental del gegant estat excomunista, el governador de la regió de Kamchatka, Vladímir Iliujin, ha anunciat que ells també volen sortir a la foto històrica i que el seu nounat era el primer. No ha comunicat, en aquest cas, massa detalls del seu nou habitant, però ha volgut situar el territori al mapa: "El nostre país comença, precisament, a Kamchatka, per això considerem el nostre, el primer infant nascut a Rússia el dia dels 7 mil milions". Avui era el dia? Doncs nosaltres en tenim un!
Encara esperem que en surti algun altre en les properes hores...
Bé, doncs: s'obren les apostes... Qui és l'habitant 7.000.000.000?
31 d’octubre del 2011
17 d’octubre del 2011
Jo no he estat...
Els governs es troben, aquests dies, enmig d'una lluita per la supervivència. La cerca de la credibilitat és la batalla més ferotge que han de lliurar els polítics d'arreu del món.
El passat dia 14, el canal de notícies Views and News from Norway, informava de l'evaquació massiva a les escoles d'Oslo davant el temor que explotessin... els extintors! Tots els infants de la capital escandinava van gaudir d'un dia de festa perquè les autoritats van advertir del perill d'aquests artefactes.
L'empresa alemanya FLN Feuerloschgerate Neuruppin Vertriebs GmbH, que ha venut 94.000 extintors com aquells a tot Europa, inclosos els 8.360 de Noruega, va advertir del mal estat dels aparells i de la possibilitat que explotessin al contacte de personal no especialitzat, segons va informar el Directori Noruec per la Protecció Civil i els Plans d'Emergència.
Segons les últimes informacions sobre el judici al carnisser d'Oslo, en la seva infantesa va viure èpoques terribles. Després de viure els seus primers anys a Londres, on el seu pare treballava al cos diplomàtic noruec, la seva mare es va traslladar a Oslo amb Anders i la seva germanastra. La mare va demanar suport als serveis socials que, després d'emetre informes demanant suport al noi, sembla ser que no van complir. La defensa de Breivik, doncs, utilitza aquest com el punt negre en la infantesa de l'acusat que l'ha convertit en assassí. És a dir, que la defensa vol donar la culpa dels atemptats a l'estat noruec.
Així doncs, l'estat s'ha afanyat a prendre les mesures necessàries perquè els seus infants no pateixin traumes que derivin en futurs assassins de masses: s'ha cobert les espatlles. La cerca de la credibilitat és una duríssima batalla. Però a Noruega, la veritat, dóna titulars especialment curiosos.
El passat dia 14, el canal de notícies Views and News from Norway, informava de l'evaquació massiva a les escoles d'Oslo davant el temor que explotessin... els extintors! Tots els infants de la capital escandinava van gaudir d'un dia de festa perquè les autoritats van advertir del perill d'aquests artefactes.
L'empresa alemanya FLN Feuerloschgerate Neuruppin Vertriebs GmbH, que ha venut 94.000 extintors com aquells a tot Europa, inclosos els 8.360 de Noruega, va advertir del mal estat dels aparells i de la possibilitat que explotessin al contacte de personal no especialitzat, segons va informar el Directori Noruec per la Protecció Civil i els Plans d'Emergència.
Segons les últimes informacions sobre el judici al carnisser d'Oslo, en la seva infantesa va viure èpoques terribles. Després de viure els seus primers anys a Londres, on el seu pare treballava al cos diplomàtic noruec, la seva mare es va traslladar a Oslo amb Anders i la seva germanastra. La mare va demanar suport als serveis socials que, després d'emetre informes demanant suport al noi, sembla ser que no van complir. La defensa de Breivik, doncs, utilitza aquest com el punt negre en la infantesa de l'acusat que l'ha convertit en assassí. És a dir, que la defensa vol donar la culpa dels atemptats a l'estat noruec.
Així doncs, l'estat s'ha afanyat a prendre les mesures necessàries perquè els seus infants no pateixin traumes que derivin en futurs assassins de masses: s'ha cobert les espatlles. La cerca de la credibilitat és una duríssima batalla. Però a Noruega, la veritat, dóna titulars especialment curiosos.
6 d’octubre del 2011
Visionaris
Fa uns dies, el blog amic Fight Club publicava un post on retia homenatge al creador dels Doritos, aquells nachos aptes per la joventut de la societat de consum. A l'escrit deplorava l'oblit en què cauen molts visionaris, que deixen el llegat de les seves visions a tota la humanitat i, en contrapartida, aquesta els guarda un racó ple de pols de quatre línies a les notes de premsa. Per contra, n'hi ha d'altres que ocupen les portades. El greuge comparatiu el molestava. Steve Jobs ha recollit el guà de la provocació i ha estat el següent visionari a deixar el nostre món, figurant a les portades de tot el món.
Visionari comença a ser Fight Club, que al dia següent, i en vigília del nomenament del Premi Nobel de Literatura, feia un encès post contra el que figurava el primer a la llista de favorits pel guardó, Haruki Murakami. No era ben bé contra ell, sinó contra els autors mediàtics. Contra la cultura de masses. Feia un crit per retornar a la tradició del guardó de premiar autors menors, no en quant a la seva literatura, però sí en dimensió mediàtica. El jurat del premi, en un efecte similar al de Jobs, concedia el Premi Nobel de Literatura de 2011 a Tomas Tranströmer, poeta suec de poc predicament fora dels cercles literaris.
Així, el bloc amic es postula com a gran nou visionari, seguint la línia de Nostradamus, els maies i el seu calendari i alguns científics, que ja s'afanyen a predir totes les desgràcies per al nostre planeta per a l'any 2012. A la llista hi comptem supervolcans, un planeta gegantí que s'acosta a velocitat endimoniada, gir dels pols magnètics de la terra, les més grans tempestes solars que ha conegut l'home i que deixaran la terra sense tots els aparells electrònics, els mars arrassant illes i continents, i un llarg etcètera de desgràcies que hem de viure ben aviat.
Steve Jobs no només recollia el guà llençat per Fight Club, sinó que ens ha mostrat el camí, com ha fet els darrers 30 anys. Jobs ens ha anunciat que això s'acaba. Que gràcies a ell hem viscut feliçment els últims dies de la humanitat. Ens ha donat una poma com a últim àpat, però això s'acaba. Amb la panxa plena, preparem-nos pel final dels temps. El dia del Judici Final ha arribat. Els pecats van començar amb la poma, i amb Apple han acabat.
El més gran visionari.
Visionari comença a ser Fight Club, que al dia següent, i en vigília del nomenament del Premi Nobel de Literatura, feia un encès post contra el que figurava el primer a la llista de favorits pel guardó, Haruki Murakami. No era ben bé contra ell, sinó contra els autors mediàtics. Contra la cultura de masses. Feia un crit per retornar a la tradició del guardó de premiar autors menors, no en quant a la seva literatura, però sí en dimensió mediàtica. El jurat del premi, en un efecte similar al de Jobs, concedia el Premi Nobel de Literatura de 2011 a Tomas Tranströmer, poeta suec de poc predicament fora dels cercles literaris.
Així, el bloc amic es postula com a gran nou visionari, seguint la línia de Nostradamus, els maies i el seu calendari i alguns científics, que ja s'afanyen a predir totes les desgràcies per al nostre planeta per a l'any 2012. A la llista hi comptem supervolcans, un planeta gegantí que s'acosta a velocitat endimoniada, gir dels pols magnètics de la terra, les més grans tempestes solars que ha conegut l'home i que deixaran la terra sense tots els aparells electrònics, els mars arrassant illes i continents, i un llarg etcètera de desgràcies que hem de viure ben aviat.
Steve Jobs no només recollia el guà llençat per Fight Club, sinó que ens ha mostrat el camí, com ha fet els darrers 30 anys. Jobs ens ha anunciat que això s'acaba. Que gràcies a ell hem viscut feliçment els últims dies de la humanitat. Ens ha donat una poma com a últim àpat, però això s'acaba. Amb la panxa plena, preparem-nos pel final dels temps. El dia del Judici Final ha arribat. Els pecats van començar amb la poma, i amb Apple han acabat.
El més gran visionari.
1 d’octubre del 2011
L'ofici de ser fill
Fa anys, quan era petit, em semblava terrible que un nen hagués de caminar quilòmetres cada dia per anar a l'escola. Jo, ignorant infant de l'Europa raonablement occidental, no en tenia ni idea de que aquestes coses passéssin, però el futbol (ah! Sempre el futbol) em va ensenyar que nois com en Rivaldo, aquell noi brasileny que li vem fotre al Depor per una morterada de pasta, que era un secall de noi però tenia força com un toro, ho havien de fer. Havien de caminar hores i hores cada matí per anar a l'escola i a l'entrenament de futbol i després descaminar-les totes fins a casa altre cop. Jo no sabia de qui era culpa, però pensava que això s'havia d'acabar.
Fa unes setmanes vem saber la història del noi que va caminar quilòmetres i quilòmetres per entregar-se a la societat i declarar culpable de la seva associalitat al seu pare mort i enterrat, no sabia dir on, però. Al sud (perquè el sud sempre és més terrible que el nord).
Resulta que el pare del noi va decidir fer el viatge de nord a sud, de la seva Gran Bretanya natal als frondosos boscos alemanys, després que la mort s'endugués a la seva dona, i mare del noi de 12 anys. Així va decidir que el seu fill havia de renunciar a les comoditats de la societat per passar a exercir l'associetat al mig de la muntanya. Huxley diria que el va alliberar d'aquesta societat ofegant i mancada de tota llibertat i el va portar a una reserva salvatge. Jo dic que el paio era un amargat incapaç de superar la mort de la seva dona que l'ha obsequiat amb cinc anys de lliure, i segurament duríssim, albir. Com si la mort d'una mare no fos un cop prou dur per sí sol.
Però els pares prenen aquesta mena de decisions en canvi dels fills. A Gran Bretanya ha corregut un vídeo gravat de la lluita "de demostració" din una gàbia (Cagefight) entre dos menors de 8 anys, durant un torneig d'aquesta especialitat. El pare d'un d'ells ha declarat que al nen "li encanta aquest esport. No és gens perillós, és molt controlat. Li agrada fer-ho, mai l'hem forçat, però si ho vol fer, doncs el deixem. Nick Hartley també va explicar que a aquesta edat "el que fan és només forcejar" i, per tant, "és impossible que en surtin ferits".
Hartley fa una omissió flagrant aquí, probablement voluntària, entre forçar i condicionar els fills. Perquè és molt probable que no l'hagin forçat mai a lluitar dins d'una gàbia voltada d'adults alcohòlics i sense més interès a la vida que veure gent matant-se allà dins. Però no crec que la ilusió dels nens sigui estomacar-se amb els altres nens per diversió dels seus i d'altres pares. Tampoc crec que als nens els agradi caminar durant quilòmetres en la direcció que els agrada. El que sí que els agrada als nens és fer feliços als seus pares. I als pares els agrada que els seus fills compleixin els seus somnis.
Fa unes setmanes vem saber la història del noi que va caminar quilòmetres i quilòmetres per entregar-se a la societat i declarar culpable de la seva associalitat al seu pare mort i enterrat, no sabia dir on, però. Al sud (perquè el sud sempre és més terrible que el nord).
Resulta que el pare del noi va decidir fer el viatge de nord a sud, de la seva Gran Bretanya natal als frondosos boscos alemanys, després que la mort s'endugués a la seva dona, i mare del noi de 12 anys. Així va decidir que el seu fill havia de renunciar a les comoditats de la societat per passar a exercir l'associetat al mig de la muntanya. Huxley diria que el va alliberar d'aquesta societat ofegant i mancada de tota llibertat i el va portar a una reserva salvatge. Jo dic que el paio era un amargat incapaç de superar la mort de la seva dona que l'ha obsequiat amb cinc anys de lliure, i segurament duríssim, albir. Com si la mort d'una mare no fos un cop prou dur per sí sol.
Però els pares prenen aquesta mena de decisions en canvi dels fills. A Gran Bretanya ha corregut un vídeo gravat de la lluita "de demostració" din una gàbia (Cagefight) entre dos menors de 8 anys, durant un torneig d'aquesta especialitat. El pare d'un d'ells ha declarat que al nen "li encanta aquest esport. No és gens perillós, és molt controlat. Li agrada fer-ho, mai l'hem forçat, però si ho vol fer, doncs el deixem. Nick Hartley també va explicar que a aquesta edat "el que fan és només forcejar" i, per tant, "és impossible que en surtin ferits".
Hartley fa una omissió flagrant aquí, probablement voluntària, entre forçar i condicionar els fills. Perquè és molt probable que no l'hagin forçat mai a lluitar dins d'una gàbia voltada d'adults alcohòlics i sense més interès a la vida que veure gent matant-se allà dins. Però no crec que la ilusió dels nens sigui estomacar-se amb els altres nens per diversió dels seus i d'altres pares. Tampoc crec que als nens els agradi caminar durant quilòmetres en la direcció que els agrada. El que sí que els agrada als nens és fer feliços als seus pares. I als pares els agrada que els seus fills compleixin els seus somnis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)