Els camins del senyor

Sempre hem pensat en un retir espiritual com un apartament del món, del tracte amb la gent, de les amistats, com descriu el diccionari.cat a la seva quarta accepció a retir.

El mateix van pensar els habitants de Besana Brianza, localitat llombarda, quan Massimo Donghi, Don Max, com el coneixen els seus feligresos, els va informar que marxava de retir espiritual durant una setmaneta. Però Don Max tenia una idea més bona, menys espiritual. Don Max es va retirar a un luxós hotel de 17 plantes per solcar el mar mediterrani envoltat de món, de gent, de luxe i de família.

L'engany es va descobrir gràcies al missatge tranquil·litzador (al maleït Facebook) amb que la seva neboda va informar el món, la gent i les amistats, que estava bé, que després del terrible incident del Costa Concordia a les costes de l'illa de Giglio, a les aigües del mar Tirrè, ella, l'àvia i el tiet, estaven sans i estalvis.

Don Max, n'estem segurs, va tenir temps de pregar per la seva i per milers d'ànimes més durant la llarga estona de pànic que va viure el passatge del vaixell després que el seu capità també es retirés (accepció primera) a l'habitació d'un hotel. Una experiència que, de ben segur, el va fer reflexionar, buscar l'espiritualitat necessària per esquivar la mort o suportar-la.

Don Max, doncs, ha vist reforçada la seva fe en veure que la seva negligència només va ser una crida de Déu, que el va fer deixar un ramat d'ànimes sense pastor que els expliqués el camí de la salvació i l'ascenció al regne dels cels, per ajudar un bon grapat de cossos sense capità i enfonsant-se a les profunditats de les aigües, a trobar el camí de les llanxes salvavides i l'ascenció a la terra ferma. Els camins del senyor són inescrutables.

La perplexitat

Képler Laveran Lima Ferreira va arribar a Madrid l'estiu de 2007 per reforçar el centre de la defensa d'un dels clubs més prestigiosos del món, el Real Madrid Club de Fútbol. El seu president en aquell moment, Ramón Calderón, va desembutxacar 30 milions d'euros per fer-se amb els serveis d'un "dels millors centrals del món". Képler Laveran, a qui es coneixia amb el sobrenom de Pepe, va arribar amb la il·lusió d'un principiant per posar-se a les ordres de Bernd Schuster, que substituïa l'italià Fabio Capello qui, malgrat haver guanyat el campionat de lliga espanyol, no va arribar mai a enlluernar amb el bon futbol que pensava mereixer l'afició de la capital. Per això, el president va decidir apostar per un valor que guanyava punts al capdavant del Getafe i rodejar-lo de futbolistes de qualitat per tal que el públic del Bernabéu tornés a gaudir del bon futbol que els havia estat negat reiteradament durant tants anys.

Pepe afila els tacs

Així, doncs, Pepe va començar a imbuir-se dels aires d'aquell club, dels aires de grandesa. Es va informar sobre el club, els seus valors. Va voler buscar els referents que feien d'aquell un club tan especial. Així que, quan va començar a sentir parlar d'aquests referents, un destacava per damunt dels altres: Juanito. El seu esperit, vaja. El jove Pepe, que volia arribar al cor dels madridistes va posar mans a l'obra i va entrar a Youtube i va teclejar: "Juanito Real Madrid". I va veure el vídeo que li havia de canviar la vida. Ja no seria només un gran central amb control de pilota suficient per fer jugar aquell Real Madrid. A més, s'imbuiria d'aquell esperit que els madridistes tan admiraven i encara trobaven a faltar.

 

Pepe, l'any 2012 , segueix perplex. Quan creia que ell, entregat en cos i ànima al seu club, era el referent dels valors, rere l'estela del seu compatriota i entrenador, José Mourinho, que definien el Real Madird, veu com una tempesta mediàtica se l'enduu per davant. Per segona vegada. Però molt més violenta que la primera. Mourinho li assenyala el camí, com a la resta del madridisme, i ell el segueix. L'afició madridista li demana reencarnar-se en Juanito. I ell hi posa el cos i l'ànima. I segueixen sense estimar-lo.

I ell està confós.

Inchino

Un creuer va embarrancar, la nit passada, a la costa toscana perquè el capità, el veterà de 52 anys, Francesco Schettino, va voler fer una reverència (apropar-se a un lloc per homenatjar, fer un regal, a un membre de la tripulació) al seu cap de cambrers, Antonello Tievoli. "Vine a veure-ho, Antonello, som a sobre el teu Giglio", va dir-li just abans de sentir com le roca s'enfonsava al casc de la nau i hi feia un forat de 70 metres de llarg.

Ràpid com un llamp, el capità es va posar en acció, i quan encara quedava una bona part del passatge a bord, ell ja era a terra ferma i intentant enganyar, per ràdio, a l'autoritat portuària, dient que encara es trobava al vaixell posant ordre al pànic que s'hi vivia. La Capitania del port va haver d'ordenar al capità que tornés al vaixell a ocupar-se de la situació, però Schettino va haver d'admetre que no hi era. També va dir que no podia tornar al vaixell perquè s'havia espatllat el motor de la llanxa.

Vada a bordo, cazzo!

Aquest matí ha comparegut davant el jutge "bé físicament" i "serè" i el seu advocat ha declarat que Schettino sembla tranquil perquè "està convençut que va fer tot el possible".

Mentre ell està "bé físicament" i "serè", Antonello Tievoli es troba a casa seva i no pot sortir-ne per la sensació de culpa que el rosega per dins. Una trentena de cossos no poden sortir del vaixell, probablement perquè han perdut la vida. Uns altres ja han estat recuperats, també sense vida, de l'interior del vaixell o de les fredes aigües del mar Tirrè.

Jaime Rodrigo, president de dret marítim del Col·legi d'Advocats de Barcelona, creu que "li poden caure entre 15 i 20 anys de presó", de la qual cosa el capità, segons el senador Mark Filipo, que l'ha visitat aquest matí a la presó, "no és plenament conscient".

Doncs bé, des d'aquí volem afegir que, posats a caure-li, també li podria caure la cara de vergonya. Però sembla ser que només serà la condemna. Així que també desitgem fer una reverència, un homenatge, al Francesco, tot convidant-lo a baixar-hi ell, a buscar la gent que falta. I sense bombones d'oxígen. Veurem si hi pot trobar algun dels desapareguts per mirar-lo als ulls i no trobar-hi ànima. O, ni que sigui, una mica de la vergonya i la humanitat, que li devien caure mentre saltava a la llanxa salvavides, deixant endarrere el vaixell i els milers de vides que tenia al seu càrrec.

Esperem que tingui uns quants anys d'aïllament per pensar-hi, si més no.

Un matí a Celtic Park

Una manta de pluja queia lateralment sobre la grada Nord de Celtic Park el dia abans de Nadal. Des de la part alta de la grada dels Lisbon Lions, més arrecerada del vent, ens agitàvem intentant fer circular la sang cap als peus, que se'ns congelaven en contacte amb el ciment armat (malgrat els dos parells de mitjons).

Abans d'arribar a l'estadi ja vam veure un parell de policies escorcollant un jove en roba de xandall a la porta d'un pub, sota la pluja i el vent davant la indiferència dels vianants, morts de fred i ganes d'entrar a l'estadi -per més que això no els salvaria del fred, si de cas de la pluja- o bé bevent per fer més via i escalfar el cos i l'ànima.

Tres nois, unes files més endavant, saltaven de manera patètica, engarrotats pel fred (i la poca roba esportiva que portaven, ells, tot valents). Van cantar durant tot el partit, sobretot un d'ells. Molt probablement anaven beguts. No vaig entendre ni una sola paraula del què van cantar al llarg tota aquella estona. Els escocesos que m'hi acompanyaven lluïen orgullosos l'haver estat capaços de traduir a l'anglès civilitzat alguns (no tots, ni molt menys) d'aquells gemecs.

El partit va passar a poc a poc, sensació afilada pel fred que requeria un retorn a la calor de la llar. Res destacable al terreny de joc més que la proposta futbolística del Kilmarnock. Descarada, atractiva. Joc combinatiu de superioritats des de la defensa. Els jugadors van buscar la pilota tota l'estona per buscar passar-la immediatament. La llàstima és que la qualitat individual no acompanya a la idea col·lectiva. El Celtic en va tenir prou amb un atent central kenià, un bon interior sud-coreà, un ràpid (i prou) lateral alemany-sud-coreà i un mediocre (però potent) davanter grec per acabar amb el bonic partit del Kilmarnock.

La tornada al cotxe es va assemblar a la marxa dels difunts, el cap cot tothom, la boca closa i el rostre humit, les faccions congelades, en processó cap a la salvació d'aquella tempesta habitual.

Una experiència inoblidable.