- Il·lustreu-me, doncs, senyor polític, de com serà el camí de sacrificis i de penúries. Quin és el futur que ens espera i per quins set sous hem de ser valents i seguir la disciplina que ens enfonsa cada dia més en aquest desànim.
- Crec que ha quedat ben clar. L'esforç el fem tots plegats per aquest país. Tots ens l'estimem i tots el volem treure de la misèria en que l'hem posat entre tots.
- Disculpi si el molesto amb aquesta afirmació, però m'ha semblat entendre que ens ficava a tots en un mateix sac, el que s'ha trencat i ara cosim uns quants, i sempre m'ha semblat -ja m'ho va semblar abans- que ens el miràvem des de sota i ja vèiem que aquell sac no aguantava el pes de tants peixos grossos com s'hi anaven encabint. És, per ventura, que ens hi vareu veure entrar algun dia? O potser ens hi heu fet entrar quan el forat ja regalimava?
- Li concediré que potser no hi eren, al sac, però bé els vaig veure clavant-hi les urpes per escalar-lo i potser va ser aquest el motiu que el va esfilagarsar.
- Sí que sentíem veus que, des de dins, ens comminaven a clavar-hi les urpes. També ens deien que allà hi cabiem tots, que el sac era prou fort per encabir-hi tothom que hi volgués entrar. Ara, però, no veig cap d'aquests capitostos sargint el forat. Més bé els veig aguantant-se les butxaques (que es segueixen omplint a cor què vols) amb una mà i l'altra ben fermada a la boca del sac, proferint injúries a tort i a dret i acuitant-nos a moure més ràpid les agulles. Fins es creuen amb l'autoritat d'explicar-nos com es fa un bon sargit per tal que la tela no es torni a trencar. Tant que es vantaven de la tela irrompible, no sé si ens els hem de creure, ara.
- No va ser pas per la mala qualitat del sac, que es va trencar, sinó perquè no tothom qui hi va entrar era destre a moure-s'hi, com tampoc tothom que intentava escalar-lo sabia com fer-ho per no danyar-ne la fibra.
- Deixaré el dubte de si era el millor sac, com també obviaré el fet que hi deixessiu entrar aquells maldestres. I ara, si us plau, responeu-me: com és que el sac el sargim els que no hi hem entrat mai?
- Perquè és entre tots que en farem un de més fort on hi capiguem junts i que sigui prou resistent per aguantar-nos-hi. Veureu, quan us hi deix... quan l'acabem entre tots, que el cul serà un lloc brillant, net i polit i serà resistent als vostres peus i restirà perfectament el pes dels que tingueu al damunt.
- No goso preguntar per què ens adjudiqueu el cul i no pas la boca del sac.
- Temo que no us agradarà la resposta.
- Ja. I de canviar de sac...
- D'això, estimat, en diem idees antisistema: ni parlar-ne, és clar.
- No, és clar. I que baixessin aquí per discutir-ho tots plegats?
- Fa estona que no el veig sargir.
- Té raó, senyor.
- Crec que ha quedat ben clar. L'esforç el fem tots plegats per aquest país. Tots ens l'estimem i tots el volem treure de la misèria en que l'hem posat entre tots.
- Disculpi si el molesto amb aquesta afirmació, però m'ha semblat entendre que ens ficava a tots en un mateix sac, el que s'ha trencat i ara cosim uns quants, i sempre m'ha semblat -ja m'ho va semblar abans- que ens el miràvem des de sota i ja vèiem que aquell sac no aguantava el pes de tants peixos grossos com s'hi anaven encabint. És, per ventura, que ens hi vareu veure entrar algun dia? O potser ens hi heu fet entrar quan el forat ja regalimava?
- Li concediré que potser no hi eren, al sac, però bé els vaig veure clavant-hi les urpes per escalar-lo i potser va ser aquest el motiu que el va esfilagarsar.
- Sí que sentíem veus que, des de dins, ens comminaven a clavar-hi les urpes. També ens deien que allà hi cabiem tots, que el sac era prou fort per encabir-hi tothom que hi volgués entrar. Ara, però, no veig cap d'aquests capitostos sargint el forat. Més bé els veig aguantant-se les butxaques (que es segueixen omplint a cor què vols) amb una mà i l'altra ben fermada a la boca del sac, proferint injúries a tort i a dret i acuitant-nos a moure més ràpid les agulles. Fins es creuen amb l'autoritat d'explicar-nos com es fa un bon sargit per tal que la tela no es torni a trencar. Tant que es vantaven de la tela irrompible, no sé si ens els hem de creure, ara.
- No va ser pas per la mala qualitat del sac, que es va trencar, sinó perquè no tothom qui hi va entrar era destre a moure-s'hi, com tampoc tothom que intentava escalar-lo sabia com fer-ho per no danyar-ne la fibra.
- Deixaré el dubte de si era el millor sac, com també obviaré el fet que hi deixessiu entrar aquells maldestres. I ara, si us plau, responeu-me: com és que el sac el sargim els que no hi hem entrat mai?
- Perquè és entre tots que en farem un de més fort on hi capiguem junts i que sigui prou resistent per aguantar-nos-hi. Veureu, quan us hi deix... quan l'acabem entre tots, que el cul serà un lloc brillant, net i polit i serà resistent als vostres peus i restirà perfectament el pes dels que tingueu al damunt.
- No goso preguntar per què ens adjudiqueu el cul i no pas la boca del sac.
- Temo que no us agradarà la resposta.
- Ja. I de canviar de sac...
- D'això, estimat, en diem idees antisistema: ni parlar-ne, és clar.
- No, és clar. I que baixessin aquí per discutir-ho tots plegats?
- Fa estona que no el veig sargir.
- Té raó, senyor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada