Un dels nostres

Segueix la campanya més important orquestrada mai al món del futbol. L'objectiu és clar i evident: la degradació dels valors d'un club, la ridiculització de les seves gents, la desfiguració de la imatge internacional acumulada a base d'anys de triomfs i d'admiració.

Els protagonistes són més difusos: és una acció a gran escala, conjunta, ordenada, de fons.

La campanya internacional de premsa, televisió i ràdio està esborrant un passat gloriós posant-hi capes de present pestilent, de vanaglòria absurda i manipuladora. Està potenciant un enemic que era perillós i s'ha convertit en únic i inigualable

Les institucions nacionals i internacionals tanquen el cercle legal per fer la pressió més asfixiant. Es tanquen els canals de protesta, les lleis semblen atacar en una única direcció, per evitar qualsevol intent de ressorgiment del que un dia fou la primera i més gran potència.

L'enemic és fort i coordina tots els esforços. La diplomàcia actua ràpida per lligar totes les accions. El Barça no deixa res a l'atzar. Ha preparat el millor equip per assaltar els fonaments del futbol i convertir la història en un breu record. El segle XX s'ha de tancar al bagul dels records i llençar la clau al mar nostre, que banya la ciutat d'on surten els millors. El segle XXI només pot tenir una potència. Ha creat els lligams nacionals i internacionals que permetin el pas definitiu, que conjuguin els esforços que es fan aquí per derrotar les protestes d'allà.

El president boig va esbombar la notícia que el Barça aspirava al tron i va captar tots els adeptes a la causa. Va donar el timó al millor capità i va cedir el lloc al seu antic company de maquinacions. Aquest ha actuat de president covard, posant el club en una posició de domini a l'ombra.

Però calia jugar magistralment l'última carta. La carrera d'infiltració més brillant de la història. El món no havia conegut una estratègia tan recargolada, preparada i perpetrada amb aquesta subtilesa i precisió.

L'enemic a casa. El Barça ha creat un monstre. L'ha educat i preparat per ser una alternativa de poder. L'única. I el Reial Madrid ha mossegat l'ham. Ha jugat l'única carta que li valia. Ha jugat la carta que el Barça li havia apartat de la baralla. Ha triat el Jòker pensant que era un comodí que confería el poder absolut. S'ha trobat amb un bromista que juga amb el passat gloriós i amb la pròpia vanaglòria. Amb el present poderós que no excel·leix en res. Amb una paranòia que en uns mesos ja s'ha instal·lat a la ment de tots els blancs. Mourinho ha activat el Matrix des de dins i ha deixat el Reial Madrid vivint un somni de grandesa i de paranòia colosal i col·lectiva. Els més ferotges madridistes han buscat a Matrix les respostes a la incomprensió.

Mourinho és la pedra de toc d'un projecte global. Tots els esforços haurien estat en va sense la punxada final. El Barça es farà amb el tron mundial del futbol i calia fer caure un club grandiós. Algú havia d'esbombar-ne els fonaments i el més probable era que no se'n sortís viu. Mourinho es va oferir a dur a terme una missió suïcida. Mourinho ha donat la seva imatge pública perquè el Barça s'alcés al punt més alt de la història del futbol. I un dia li reconeixerem el sacrifici.

Mourinho és un dels nostres. Potser el més important.

Qui en dóna més?

Estats Units té problemes amb el joc. Dues notícies, al New York Times, parlen d'aquests problemes.

Fagin les apostes!!

A l'estat d'Alabama, no tira endavant un judici perquè el jurat "ha acordat alguns punts, però es troba en un punt mort en altres". El judici ha de decidir sobre "nou persones, quatre d'elles antics o actuals legisladors de l'estat d'Alabama" per haver comprat o venut vots en una batalla sobre la legislació del joc.

Un dels membres del jurat, en condició d'anonimat, ha declarat, sobre el tema que, "hi ha molts diners en joc, i no parlo només del negoci que sorgirà d'aquesta legislació. Em refereixo a dins d'aquella sala. Algun dels companys del jurat m'ha dit les xifres que li han promès per conduir la decisió i... uff, a mi encara no m'han ofert res, però ja li he donat el meu telèfon.". Sembla ser, doncs, que la batalla legal segueix, ara al jutjat. També sembla que els problemes amb el joc dels legisladors són més seriosos del que semblava en un principi. Les apostes estan 2 a 1 pel "culpables".

Hau!

A l'estat de Nova York també segueix una vella guerra, ara és més aviat legislativa i no tan violenta com va ser cent o dos-cents anys enrere. El Governador Andrew M. Cuomo mira d'arreglar-se-les per extendre el negoci dels casinos més enllà dels Indis Americans. Aquests, ebris de diners, drogues i negocis bruts, han declarat que "la mare terra ens va donar els casinos, i per més que les lleis dels blancs pretenguin fer-ne negoci, els esperits dels nostres avantpassats guanyaran les seves banques, els escurarem! Perquè sabem tots els trucs d'aquest negoci... Vosaltres mateixos, pells pàlides!! Maleïts fills de puta!! Què més voleu?? Eh? A Nova York la droga és dels italians i els casinos dels Indis! Vosaltres ja teniu Wall Street!!", entre d'altres insults.

I ara, la democràcia!

Sembla, doncs, que als Estats Units tenen un problema amb el joc, i s'extén molt més enllà de Las Vegas i Wall Street. Les apostes pels vots sembla que són ja el primer problema entre els juristes i polítics del país. I la Xina es prepara per la última operació de domini mundial, deixant les màquines escurabutxaques (que dónen "quatle dulos") i submergint-se en la democràcia i la seva compra de vots.

Foc, foc, foc joliu

Si la primavera va prometre fer florir un nou món democràtic a la llera sud del Mediterrani, l'estiu ha arribat amb força i promet cremar tot el que es trobi per davant.

Quan va començar la revolució als països àrabs mediterranis tots, a aquesta banda del Mar Nostre, la vem rebre amb un cert escepticisme tacat d'una bona dosi d'optimisme. La preocupació a la cara es dissimulava amb un somriure: i si ho aconsegueixen?, pensàvem. I ho van aconseguir... a mitges.

Els règims més ben afincats, amb classes mitges, probablement, menys potents, van decidir tirar pel dret i massacrar les seves poblacions, amb més o menys resposta internacional. Aquesta, per tradició, va arribar tard i malament.

Líbia ha posat el govern nord-americà contra les cordes. Llenya perquè el Tea Party fes cremar la foguera demòcrata de la crisi una mica més fort. No se sap ben bé a qui s'ajuda però es van tirant bitllets dins els míssils, ara que els Estats Units són menys fiables econòmicament que mai.

Síria segueix ben calenta amb els tancs al carrer disparant contra tot aquell que se li oposi pel mig. El Assad té pocs miraments i, sobretot, cap impediment.

Mentrestant, aquí, ens llepem les ferides de la crisi i ningú es posa d'acord a posar-hi remei. Rescatem els països comprant-los més cars que mai i tampoc sabem si així ens en sortirem. Els indignats campen pels carrers demanant impossibles. Cremen els barris perifèrics a la Gran Bretanya.

El dubte és general. Aquí ningú sap com n'hem de sortir. Allà més o menys saben que s'aniran matant fins que algú hi posi ordre. Tampoc saben qui ni com ho farà.

Quin estiu tan calentet, avui que refresca.

Como están ustedes?? Psèeeee!!

En un últim i bonic joc parabòlic, ZP ens ha tornat a demostrar que és, a banda d'un polític mediocre, un humorista de gust extravagant, si no directament un provocador, al més pur estil de Leo Bassi. Així, les eleccions han estat avançades, com demanava tothom pel bé econòmic i psicològic del país, que s'havia quedat encarcarat a la fase de lluita infantil: jo sé com sortir d'aquest fangar, però fins que tu no marxis, no penso dir-ho/jo sé com sortir d'aquest fangar, però fins que dir-ho no em reporti res, doncs això: no ho diré. Doncs bé, han estat fixades per la data més democràtica que existeix en aquest país: la mort del dictador, "el veinte ene", 20-N, el dia 20 de novembre.

Zapatero torna, així, a les portades dels diaris amb el seu somriure ara esborrat, les seves celles més diabòliques que mai, el seu currículum polític tancat amb majúscules, negreta i subratllat. Un final de traca i mocador. Com que les propostes polítiques no han estat a l'alçada perquè la crisi exigia molt més. Com que la política d'esquerra s'ha vist derrotada per la força dels fets: Europa mana, els governs dels països de la Unió tenen uns marges molt determinats d'acció. Com que el president s'ha trobat que no pot triar el tema dels acudits, ha decidit que l'últim fos el que li demanaven, però amb el seu toc personal. Ha sortit a regar les plantes, com li demanva la mare banca, però llavors s'ha descordat la bragueta i...

Un cop ha fet el seu triple mortal, deixa pas a la següent actuació. Ara vénen els pallassos. Somriures i llàgrimes a dojo. Els plats pel cap. Un pastís a la cara i a tocar la trompeta. Curses amb bicis ridículament petites i quatre promeses electorals. Ara sí, ara cridaran al públic: "Jo sé com sortir d'aquest fangar!! Però primer...!!" Mentre la claca de primera fila aplaudeix i riu les gràcies, el públic està d'esquena a l'espectacle i riu les gràcies a uns nois que han començat la festa per la seva banda. Alguns del pallassos se'ls miren i copien els moviments, els acudits. Als entesos els fa mal el coll i el cap i ja no saben on mirar.

La festa de la democràcia caurà, aquest 2011, en 20-N. La democràcia real que demanen alguns pot tenir un sentit més ampli del que esperaven. Va morir el dictador i morirà el zapaterisme. No morirà, però, com no va morir el franquisme aquell 20 de novembre de 1975, l'espectacle de la democràcia liberal. Com va dir aquell:

Show must go on! Que continüi l'espectacle.