Una manta de pluja queia lateralment sobre la grada Nord de Celtic Park el dia abans de Nadal. Des de la part alta de la grada dels Lisbon Lions, més arrecerada del vent, ens agitàvem intentant fer circular la sang cap als peus, que se'ns congelaven en contacte amb el ciment armat (malgrat els dos parells de mitjons).
Abans d'arribar a l'estadi ja vam veure un parell de policies escorcollant un jove en roba de xandall a la porta d'un pub, sota la pluja i el vent davant la indiferència dels vianants, morts de fred i ganes d'entrar a l'estadi -per més que això no els salvaria del fred, si de cas de la pluja- o bé bevent per fer més via i escalfar el cos i l'ànima.
Tres nois, unes files més endavant, saltaven de manera patètica, engarrotats pel fred (i la poca roba esportiva que portaven, ells, tot valents). Van cantar durant tot el partit, sobretot un d'ells. Molt probablement anaven beguts. No vaig entendre ni una sola paraula del què van cantar al llarg tota aquella estona. Els escocesos que m'hi acompanyaven lluïen orgullosos l'haver estat capaços de traduir a l'anglès civilitzat alguns (no tots, ni molt menys) d'aquells gemecs.
El partit va passar a poc a poc, sensació afilada pel fred que requeria un retorn a la calor de la llar. Res destacable al terreny de joc més que la proposta futbolística del Kilmarnock. Descarada, atractiva. Joc combinatiu de superioritats des de la defensa. Els jugadors van buscar la pilota tota l'estona per buscar passar-la immediatament. La llàstima és que la qualitat individual no acompanya a la idea col·lectiva. El Celtic en va tenir prou amb un atent central kenià, un bon interior sud-coreà, un ràpid (i prou) lateral alemany-sud-coreà i un mediocre (però potent) davanter grec per acabar amb el bonic partit del Kilmarnock.
La tornada al cotxe es va assemblar a la marxa dels difunts, el cap cot tothom, la boca closa i el rostre humit, les faccions congelades, en processó cap a la salvació d'aquella tempesta habitual.
Una experiència inoblidable.
Abans d'arribar a l'estadi ja vam veure un parell de policies escorcollant un jove en roba de xandall a la porta d'un pub, sota la pluja i el vent davant la indiferència dels vianants, morts de fred i ganes d'entrar a l'estadi -per més que això no els salvaria del fred, si de cas de la pluja- o bé bevent per fer més via i escalfar el cos i l'ànima.
Tres nois, unes files més endavant, saltaven de manera patètica, engarrotats pel fred (i la poca roba esportiva que portaven, ells, tot valents). Van cantar durant tot el partit, sobretot un d'ells. Molt probablement anaven beguts. No vaig entendre ni una sola paraula del què van cantar al llarg tota aquella estona. Els escocesos que m'hi acompanyaven lluïen orgullosos l'haver estat capaços de traduir a l'anglès civilitzat alguns (no tots, ni molt menys) d'aquells gemecs.
El partit va passar a poc a poc, sensació afilada pel fred que requeria un retorn a la calor de la llar. Res destacable al terreny de joc més que la proposta futbolística del Kilmarnock. Descarada, atractiva. Joc combinatiu de superioritats des de la defensa. Els jugadors van buscar la pilota tota l'estona per buscar passar-la immediatament. La llàstima és que la qualitat individual no acompanya a la idea col·lectiva. El Celtic en va tenir prou amb un atent central kenià, un bon interior sud-coreà, un ràpid (i prou) lateral alemany-sud-coreà i un mediocre (però potent) davanter grec per acabar amb el bonic partit del Kilmarnock.
La tornada al cotxe es va assemblar a la marxa dels difunts, el cap cot tothom, la boca closa i el rostre humit, les faccions congelades, en processó cap a la salvació d'aquella tempesta habitual.
Una experiència inoblidable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada