A un pas de la glòria, a centímetres de l'eternitat, hi ha el fracàs estrepitós, el ridícul espantós. Mentre un pam enllà espera l'or, el primer lloc, el cel i el record etern, a l'altre costat de la línia espera l'oblit.
Pocs, com el Doctor Sócrates, han sabut caminar, tan a prop del cim, per sobre la línia roja que passa entre el fracàs i el triomf, sense acabar de saltar, definitivament, a un costat o l'altre.
Un dels pocs casos en què la història no l'han escrit els vencedors, és la selecció brasilenyade futbol dels anys 80. I el seu capità ha posat les majúscules a principi de cada frase. Voltat de grandíssims jugadors, van aconseguir no guanyar el Mundial de futbol organitzat per Espanya l'any 1982, amb la inestimable col·laboració de Rossi i els seus tres gols a la final, i deixar, no obstant, el record de ser un dels equips -si no l'equip- que millor ha jugat a futbol al llarg de la història.
Les seves cames llarguíssimes, el seu moviment esbelt, el toc exquisit, el lideratge moral, la lliuta per la democràcia des de l'esport. El record és inesborrable perquè traspassa el terreny de joc. Perquè la plasticitat amb què es desenvolupava al camp va més enllà del propi esport. Perquè la Democracia Corinthiana, que ell va promoure, va fer funcionar un club campió com una cooperativa, on el treballador més humil votava en igualtat de condicions amb el president en qualsevol tema. Perquè aquest club va funcionar d'aquesta manera en un país guiat per una dictadura.
El Doctor era tan savi que fins i tot va saber predir el dia de la seva mort. O ha aguantat fins que la seva profecía es pogués complir. Va desitjar, ja fa gairebé 30 anys, morir un diumenge en què el seu Corinthians es coronés campió de la lliga brasilenya. I així ho ha fet.
Tan bo com era, no va poder guanyar a Itàlia. Tan savi com era, es va deixar vèncer per l'alcohol.
Pocs, com el Doctor Sócrates, han sabut caminar, tan a prop del cim, per sobre la línia roja que passa entre el fracàs i el triomf, sense acabar de saltar, definitivament, a un costat o l'altre.
Un dels pocs casos en què la història no l'han escrit els vencedors, és la selecció brasilenyade futbol dels anys 80. I el seu capità ha posat les majúscules a principi de cada frase. Voltat de grandíssims jugadors, van aconseguir no guanyar el Mundial de futbol organitzat per Espanya l'any 1982, amb la inestimable col·laboració de Rossi i els seus tres gols a la final, i deixar, no obstant, el record de ser un dels equips -si no l'equip- que millor ha jugat a futbol al llarg de la història.
Les seves cames llarguíssimes, el seu moviment esbelt, el toc exquisit, el lideratge moral, la lliuta per la democràcia des de l'esport. El record és inesborrable perquè traspassa el terreny de joc. Perquè la plasticitat amb què es desenvolupava al camp va més enllà del propi esport. Perquè la Democracia Corinthiana, que ell va promoure, va fer funcionar un club campió com una cooperativa, on el treballador més humil votava en igualtat de condicions amb el president en qualsevol tema. Perquè aquest club va funcionar d'aquesta manera en un país guiat per una dictadura.
El Doctor era tan savi que fins i tot va saber predir el dia de la seva mort. O ha aguantat fins que la seva profecía es pogués complir. Va desitjar, ja fa gairebé 30 anys, morir un diumenge en què el seu Corinthians es coronés campió de la lliga brasilenya. I així ho ha fet.
Tan bo com era, no va poder guanyar a Itàlia. Tan savi com era, es va deixar vèncer per l'alcohol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada