L'ofici de ser fill

Fa anys, quan era petit, em semblava terrible que un nen hagués de caminar quilòmetres cada dia per anar a l'escola. Jo, ignorant infant de l'Europa raonablement occidental, no en tenia ni idea de que aquestes coses passéssin, però el futbol (ah! Sempre el futbol) em va ensenyar que nois com en Rivaldo, aquell noi brasileny que li vem fotre al Depor per una morterada de pasta, que era un secall de noi però tenia força com un toro, ho havien de fer. Havien de caminar hores i hores cada matí per anar a l'escola i a l'entrenament de futbol i després descaminar-les totes fins a casa altre cop. Jo no sabia de qui era culpa, però pensava que això s'havia d'acabar.

Fa unes setmanes vem saber la història del noi que va caminar quilòmetres i quilòmetres per entregar-se a la societat i declarar culpable de la seva associalitat al seu pare mort i enterrat, no sabia dir on, però. Al sud (perquè el sud sempre és més terrible que el nord).

Resulta que el pare del noi va decidir fer el viatge de nord a sud, de la seva Gran Bretanya natal als frondosos boscos alemanys, després que la mort s'endugués a la seva dona, i mare del noi de 12 anys. Així va decidir que el seu fill havia de renunciar a les comoditats de la societat per passar a exercir l'associetat al mig de la muntanya. Huxley diria que el va alliberar d'aquesta societat ofegant i mancada de tota llibertat i el va portar a una reserva salvatge. Jo dic que el paio era un amargat incapaç de superar la mort de la seva dona que l'ha obsequiat amb cinc anys de lliure, i segurament duríssim, albir. Com si la mort d'una mare no fos un cop prou dur per sí sol.

Però els pares prenen aquesta mena de decisions en canvi dels fills. A Gran Bretanya ha corregut un vídeo gravat de la lluita "de demostració" din una gàbia (Cagefight) entre dos menors de 8 anys, durant un torneig d'aquesta especialitat. El pare d'un d'ells ha declarat que al nen "li encanta aquest esport. No és gens perillós, és molt controlat. Li agrada fer-ho, mai l'hem forçat, però si ho vol fer, doncs el deixem. Nick Hartley també va explicar que a aquesta edat "el que fan és només forcejar" i, per tant, "és impossible que en surtin ferits".

Hartley fa una omissió flagrant aquí, probablement voluntària, entre forçar i condicionar els fills. Perquè és molt probable que no l'hagin forçat mai a lluitar dins d'una gàbia voltada d'adults alcohòlics i sense més interès a la vida que veure gent matant-se allà dins. Però no crec que la ilusió dels nens sigui estomacar-se amb els altres nens per diversió dels seus i d'altres pares. Tampoc crec que als nens els agradi caminar durant quilòmetres en la direcció que els agrada. El que sí que els agrada als nens és fer feliços als seus pares. I als pares els agrada que els seus fills compleixin els seus somnis.