Esperant el futur

Fa una calor enganxifosa, el sol s'amaga rere els núvols i ens fa suar de valent. Els escenaris exteriors es presenten com un infernal fotograma d'una pel·lícula de l'oest. A l'interior, el fred silenciós de l'aire condicionat. Un fred sec que encalla la gola i tapa el nas.

L'agost, a Barcelona, és meravellós.

El tedi és el pa nostre de cada dia. Si el tedi no fos prou enganxifós, hi ajuda la calor que el fixa al cervell. La desgana és un subproducte del tediós i humit agost barceloní. I la desgana és el millor antídot contra la productivitat. L'agost és l'enemic íntim de la productivitat, assassí silenciós que, rere el tel de diversió estiuenca, amaga les armes que converteixen tot allò que passa en irrellevant, sense sentit, il·lusori. (Els ruixats, puntualment intensos, de les tardes d'agost són el punt de lucidesa que ens fa entendre la bogeria).

Fa dies que no sé què escriure. No tinc opinió, ni gràcia, ni ganes de parlar de res. Només de deixar córrer l'agost fins que arribin temps millors, menys enganxifosos, més lúcids. Confio sempre en el futur, espero que no sigui llunyà i que la inspiració assalti el meu cervell i les articulacions dels dits responguin en conseqüència.

Fart d'esperar, de tant en tant, assalto jo el futur i l'editor de missatges s'omple d'escrits insubstancials, alguna idea divertida, i molta palla pestilent. Potser només és una sensació i això no fa tanta pudor, penso de tant en tant. Potser d'aquí se'n pot treure alguna cosa interessant, divertida, fresca.

Però prefereixo reflexionar sobre el més absurd que se m'acudeix, abans que tornar-los a llegir. Així, segueixo esperant que el futur m'ompli d'inspiració. O, ni que sigui, d'alguna cosa a dir.

Però que arribi ja, si us plau.