Si la primavera va prometre fer florir un nou món democràtic a la llera sud del Mediterrani, l'estiu ha arribat amb força i promet cremar tot el que es trobi per davant.
Quan va començar la revolució als països àrabs mediterranis tots, a aquesta banda del Mar Nostre, la vem rebre amb un cert escepticisme tacat d'una bona dosi d'optimisme. La preocupació a la cara es dissimulava amb un somriure: i si ho aconsegueixen?, pensàvem. I ho van aconseguir... a mitges.
Els règims més ben afincats, amb classes mitges, probablement, menys potents, van decidir tirar pel dret i massacrar les seves poblacions, amb més o menys resposta internacional. Aquesta, per tradició, va arribar tard i malament.
Líbia ha posat el govern nord-americà contra les cordes. Llenya perquè el Tea Party fes cremar la foguera demòcrata de la crisi una mica més fort. No se sap ben bé a qui s'ajuda però es van tirant bitllets dins els míssils, ara que els Estats Units són menys fiables econòmicament que mai.
Síria segueix ben calenta amb els tancs al carrer disparant contra tot aquell que se li oposi pel mig. El Assad té pocs miraments i, sobretot, cap impediment.
Mentrestant, aquí, ens llepem les ferides de la crisi i ningú es posa d'acord a posar-hi remei. Rescatem els països comprant-los més cars que mai i tampoc sabem si així ens en sortirem. Els indignats campen pels carrers demanant impossibles. Cremen els barris perifèrics a la Gran Bretanya.
El dubte és general. Aquí ningú sap com n'hem de sortir. Allà més o menys saben que s'aniran matant fins que algú hi posi ordre. Tampoc saben qui ni com ho farà.
Quin estiu tan calentet, avui que refresca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada