Un dia de fúria i pau

Mentre preparava la segona ratlla del dia al mirallet sentia, a la ràdio del cotxe, com comentaven l'explosió al centre de la ciutat. De la mateixa manera freda com havia aparcat el cotxe a Grubbegata, davant dels despatxos ministerials, i havia caminat cap a l'altre cotxe, va mirar la droga preparada. Va ficar-se el tubet metàl·lic al nas i va inspirar fort, tapant-se l'altre orifici. De seguida va sentir com li tornava l'energia, la decisió, l'empenta definitiva. Va obrir la porta del cotxe i va enfilar cap al ferry.

"Avui comença una revolució. La comences tu!", es repetia mirant fixament l'illa. Es va adonar que aquella dona el mirava amb la sospita als ulls. No hi va fer més cas.

En arribar a l'illa va aturar-se un moment. Va veure la dona caminar cap a la caseta del vigilant i la va seguir. La dona va dir alguna cosa al vigilant que ja s'aixecava quan ell va prémer el gallet dos cops. "He començat la revolució", es va dir mentre sentia la ràdio de la caseta. Pensar que ell anava drogat com deien que la noia de la ràdio anava sempre, el va fer somriure.

"Nois joves! Nois i noies joves amb tota una vida per davant! Quina notícia tan trista!". S'ho havia repetit tota la nit. "No entenc aquesta violència -plorava-, no entenc perquè han de matar gent aquests terroristes. Si no els agrada tot plegat que es matin ells!". Va abocar totes les pastilles del pot. "O que s'organitzin i construeixin el futur com aquells joves que va matar!". Va tirar el pot de les pastilles al jardí del costat i va veure com picava a terra i s'aturava darrere una caixa de cartró. Per un moment va pensar que ella era, fins i tot, més bona que aquell sonat. Va prendre unes quantes pastilles amb la ma i se les va posar totes a la boca. Va fer un glop d'aigua per fer-les baixar i, per un moment, es va sentir feliç perquè ella era més bona que el fill de puta aquell. Prou concerts beguda, prou xiulades. Prou fans enfurismats. Ella deixava el món en pau. Mentre recostava el cap enrere, va somriure, satisfeta.