Posa que és un dia qualsevol.

Posem que és un divendres qualsevol d'agost. Diguem que una ciutat normal, a la vora del mar. Posem que és un dia xafogós, d'aquells que et mullen la camisa i el front, que notes la humitat a la ratlla del cul com si aquell pet que has intentat amagar al metro t'hagués tacat els baixos. En un barri qualsevol, ni massa ric ni massa pobre, en un carrer fora del moviment frenètic de les botigues de tota la vida, però no lluny. Més aviat amagat del millor i el pitjor del barri, ocult en una plàcida vida comunitària on els veïns es diuen hola tot i no saber res de la vida d'uns i altres, només per cortesia, perquè han crescut veient els pares saludar al cambrer del bar on mai anaven o parar a ajudar la senyora -diria que del primer segona- a portar les bosses de la compra fins al portal i aguantar-li la porta tot somrient "bon dia".

Diguem que un edifici on la gent es saluda al replà i s'hi fan bromes sobre el temps, la política i l'esport. Posem a un pis que no és ni a tocar de terra ni del cel. I diguem que la porta no és la que queda a la vora de l'ascensor, que té aquella habitació des d'on s'endevina quin veí l'ha agafat i amb qui hi puja, però tampoc és la que queda al racó fosc, lluny de la finestra que, gairebé tot el dia, il·lumina la resta del replà a través del pati interior.

Direm que no hi ha cap manifestació de cap mena a la porta, cap símbol d'un equip de futbol, cap d'afiliació política.  A la porta d'entrada mai s'hi ha vist cap decoració per Nadal. Tampoc al rebedor de l'entrada hi ha hagut més que, potser, un parell de postals de la família d'ella. Alguna espelma que donés la benvinguda als pocs convidats que l'han visitat i que sempre n'han sortit encantats pel tracte rebut.

A les parets del passadís que divideix el pis entre les habitacions i que desemboca al menjador, hi ha un parell de quadres impersonals de flors que dónen un toc de color al blanc original, ara esgrogueït pel pas del temps i el fum de tabac.

La primera porta de l'esquerra obre pas a una habitació infantil, amb dibuixos escampats per una tauleta que enmarca el llit -dibuixos d'animals i flors- i tot queda il·luminada per una finestra que ocupa mitja paret. Les joguines ocupen bona part del terra i una capsa de plàstic dur, la tapa oberta contra la paret, que deixa veure el desgavell esperable als set, vuit o nou anys d'edat. La motxilla oberta sobre la cadira de fusta plegable amaga una llibreta, un estoig i l'agenda escolar, de setembre a juliol -l'agost per dibuixar-.

Al costat oposat del passadís la porta entreoberta del lavabo deixa veure la llum encesa i el mirall entelat. Se sent l'aigua de la dutxa que cau i un lleu somiquig. L'aigua arriba fins a la porta i ja mulla el passadís de rajoles blanques i el taca d'un color rosat.

L'habitació infantil comparteix paret amb la cuina, una habitació rectangular que dóna a un safareig exterior. Hi ha prou espai per cuinar-hi, però no per estar-hi en companyia. La pica és plena de plats en remull sota el raig de l'aigua calenta que fumeja. Al calaix obert, els coberts van quedant esquitxats per un rebot de l'aigua a un plat trencat. Un regalim d'aigua va del centre de l'habitació fins al passadís i el creua per entrar a l'habitació de matrimoni.

L'armari té les portes obertes i un dels calaixos deixa veure els pantalons a l'interior, un d'ells penja al límit, a punt de caure a terra, tan tacat com les sabates que l'esperen allà baix i les camises que s'ho miren tot des del penjador, la millor perspectiva, davant del llit, on geu, la panxa enfonsada, la cara desencaixada, el coll obert de costat a costat per on s'ha escapat la sang, l'aire que volia ser crit i la vida als trenta i pocs. Un nou regalim, aquest de sang, surt del bell mig del llit i ens condueix fins al final del passadís.

Allà s'obre el menjador. Un parell de quadres ocupen les parets més llargues de la rectangular habitació. Una taula s'amaga a un racó, al costat de la prota, sota una prestatgeria plena de figuretes de ceràmica de diversos casaments, comunions i vés a saber què més. Sota cada un dels quadres, oposats, la televisió, que emet uns dibuixos qualsevols a un canal infantil qualsevol. A l'altre costat, el sofà on seu, el ganivet pres amb força a la mà, la mirada infantil, ara sense innocència, gairebé sense consciència. Mira a l'infinit a través del reflex de la pantalla, que ja no són dues noies que es passen notes per sota la taula a un institut japonès, només és llum que il·lumina la foscor que s'ha fet a la ment, que ja no sent crits. Que ja no sent "ets una mala puta i el teu fill no aprendrà modals amb tants petons i les joguines escampades tot el dia pel terra". Que ja no sent l'aigua que cau a la pica contra els plats trencats. No sent la mare que somiqueja a la dutxa.

No sent la senyora -diria que del primer segona- que pica a la porta -"que hi ets, nena? hem sentit soroll"- mentre els peus se li mullen d'aigua rosada.