L'equilibri

Quan es va haver efectuat el canvi va aixecar la vista. No s'ho va pensar. Va picar la pilota amb força -per sota, el cos enrere i totes les ganes i la classe (molta; tota) al peu- per fer-la volar potent i lleugera al llarg de quaranta metres. Va creuar tot el camp contrari per iniciar el descens entrant a l'àrea. Va volar uns centímetres per damunt del vol (estètic, inútil) del porter per entrar a prop del pal, a prop del travesser, a prop de la creueta.

Thiago Alcántara ho va fer perquè pot. I perquè sap que pot. Perquè s'ho creu. Va triar la Final de l'Europeu Sub-21. Va triar el gol que sentenciava el partit. Perquè ell s'ho pot permetre. Perquè s'ho creu.

Les seves declaracions dies abans les va dir amb el mateix llenguatge. Sap que pot. S'ho creu. Sap que li deu al Barça la formació, el nom. Però el talent és seu. I ho sap. Això li pot costar car: per triomfar en aquesta casa t'ho has de creure,sí, però has de saber que els teus límits topen amb el bé de l'equip. I ell no té clars el límits. M'agradaria que es quedés per trobar-los.

Bojan Krkic va arribar al primer equip del Barça amb les ganes dels joves, l'aurèola de promesa a punt de fer-se realitat. La canya sempre a punt. El peu sempre a lloc. Un davanter centre genuí. Furtiu, silenciós. Sempre darrere per acabar davant. La porteria sempre al cap, la pilota als ulls. Bojan feia gols perquè té el talent.

Amagat rere el rostre infantil del bon fill, va créixer massa ràpid. O millor: va voler créixer massa ràpid. Es va fer responsable quan no li tocava. No ha acceptat no ser-ho.

Coneix els seus límits. Però els límits se l'han menjat. I fins que no els accepti no serà el futbolista fresc, directe, que va pujar al primer equip. Acceptar que l'error forma part de la seva feina és l'única manera de triomfar. Quan l'error encega, no hi ha lloc per l'encert. El noi de Linyola marxa per aprendre.

L'equilibri, probablement, farà que tots dos triomfin al F.C. Barcelona. Tenen el talent. Els falta la ment.